Ahir vaig tenir la sort de poder entrevistar Xavier Caparrós, autor del llibre L’art d’educar amb amor i autodefinit com un “entusiasta de la vida”, i d’això sí que me’n vaig adonar, d’entusiasme n’hi posa, i molt. Li preguntava que allò de donar consells per educar sense donar crits i amb veu baixeta i fent petons està molt bé, però que, en la pràctica, quan el teu fill fa més de 10 minuts que no es vol posar la jaqueta i a fora s’està a cinc graus sota zero i fas tard a la feina acaba amb la teva paciència. Primer li expliques que fa molt de fred. Després li dius que si no se la posa no podem sortir i, quan ja fas tard i ell continua tretze són tretze que no se la vol posar, et surt com a mínim un crit. Caparrós explicava que la pèrdua de paciència i que ens enfadem no ens ho provoquen els nens. Som nosaltres. Quan el nen no vol posar-se la jaqueta “és perquè està fent un acte de rebel·lia” i l’hem de gestionar a través de la comunicació. Perquè al cap i a la fi “el més important de la vida són les relacions humanes, i aquestes es fan des d’una experiència i entenent les emocions, i per això has de saber tenir un equilibri emocional”, diu Caparrós. Aleshores penses que “sí, definitivament és un altre flipat de la vida”, però també penses quanta raó que té quan diu que els nens la major part de vegades “busquen la teva mirada i que els escoltis”. I també t’adones que si tots fóssim així d’educats poques guerres i conflictes hi hauria. Tot i això no penso que sigui utòpic. Però sí que cal una revolució, o moltes classes de ioga, per trobar aquell equilibri o simplement perquè escoltem bé, perquè ens comuniquem. “Posa’t ja la jaqueta, collons!”
