L’art del meu temps

El passat nou de març vaig assistir a la inauguració Read between the lines, de Nicolo Baraggioli, a la galeria Untitled MLXF del carrer Na Maria Pla (al costat del Carlin). L’exposició presenta unes obres de petit format que sorprenen per la seva nitidesa, fruit d’un treball experimentat basat  en l’excel·lència.
Baraggioli, artista abstracte italià viu entre Genoa, Londres i Estocolm i exposa a Londres, Cologne, Mannheim, Madrid i ara també a Andorra.
La recentment inaugurada exposició al carrer Na Maria té una clara intenció per a  l’artista, que la descriu com: “Una aspiració al desaferrament emocional, a la no-subjectivitat i a la fredor, proposant un èmfasi peculiar en l’objecte i la seva fiscalitat”. Aquestes obres de petit format, de bellesa simplificada a l’excel·lència del material i a la forma, ens inviten i inspiren a reflexionar sobre la riquesa creativa contemporània que planteja una i una altra vegada les infinites perspectives, emocions, sensacions, criteris i conceptes de la humanitat actual des de la visió única de l’artista: autenticitat. 
Soc una gran defensora de l’art i de la cultura contemporània perquè és el silenciós batec dels nostres dies i segurament un dels llegats més profunds per a les generacions futures. L’art del meu temps no és un caos, ni una enganyifa, ni tot està supeditat als mercats devoradors, ni a les frivolitats dels artistes màrqueting.
L’art del meu temps és el reflex de la diversitat conceptual, de la riquesa i  de la llibertat creativa.
Fa deu dies que a Andorra s’han inaugurat moltes exposicions, i cadascuna d’elles de gran interès: Sam Bosque al CAEE, Alex Rispal a Taranmana, Jaume Riba a la Sala d’Exposicions de Govern, 5 dones 5 destins al Comú d’Ordino, Nicolo Baraggioli a Untitled MLXF. En totes elles: audiència, interès, retrobaments, converses, aprenentatge, enriquiment... poc ressò a la premsa –que la veritat, fora d’aquest rotatiu, sembla que l’art i la cultura del nostre temps passi de llarg al nostre país. Quin buit més gran!
Durant la inauguració, li comentava a la ministra de Cultura, Sílvia Riva, la grata sorpresa de tant moviment en el sector de l’art aquests darrers dies. Que dinamitzar l’art contemporani com s’està fent des de diferents institucions i galeries mostrava riquesa i diversitat al nostre país, i que està cobrint, des del meu parer, una  necessitat social que va des de la cognició i la coneixença fins a l’entreteniment.
L’art del meu temps m’invita a reflexionar, enriqueix els meus coneixements, em mou sensacions i emocions, em dona l’oportunitat de socialitzar i d’ampliar criteris i dota casa meva de personalitat única, essent un llambreig de la meva existència.