L’art d’escriure (I)

Segons el Diccionari de l’IEC, escriure és “representar mots per mitjà de lletres traçades sobre un paper o un altre material, amb una ploma, un llapis, etc”. Fàcil, oi? Prova d’això és que qualsevol infant amb uns quants anyets està prou capacitat per fer-ho sense gaire entrebanc. El problema comença quan hom ja sap escriure i, a més, vol escriure. Aleshores ja no es tracta de dibuixar unes lletres –més o menys ben fetes–, sinó de crear o transmetre unes idees, uns personatges, uns valors o uns sentiments.
Horaci, el poeta llatí, escriu en una de les seves sàtires (llibre I, 10-72): “Gira sovint el punxó, si vols escriure coses dignes de tornar a ser llegides”. Aquesta frase ve donada perquè quan els romans escrivien ho feien sobre una llata de fusta encerada utilitzant un punxó que de l’altre costat tenia una mena d’espàtula o paleta, la qual feien servir per esborrar el que havien escrit aplanant la cera. És a dir, una mena de llapis amb la goma incorporada.
Així mateix, Lope de Vega ens ho indica magistralment i de forma clara en un dels seus magnífics poemes: “¿Cómo compones? Leyendo/y lo que leo imitando,/y lo que imito escribiendo,/y lo que escribo borrrando,/y de lo borrado escogiendo”.
O sigui, que per escriure bé el millor és saber esborrar. En cas de no fer-ho així ens podria succeir el que li va passar al senyor Bonaventura Claveguera i Claveguera, que va tenir la gosadia d’enviar un dels seus nefastos poemes a Salvador Espriu per demanar-li la seva opinió. I, és clar, el poeta de Sinera li va respondre amb una carta en la qual li feia una crítica absolutament demolidora. Deia Espriu: “Els seus versos, avui per avui, no són res. Vull dir que són encara informes. No té vostè gens de domini lingüístic, com vostè sap prou, ni un món, ni una expressió propis. El seu pensament i els seus sentiments són elevats i magnífics, però això no és encara, ni de lluny, poesia (...) Culli la bellesa concreta arran de terra. No es deixi portar de cap facilitat. Pateixi la seva poesia, que ella valgui la seva vida, i si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer (...) Recordi que la poesia és residual; és a dir, és allò que no es pot dir amb prosa i que està al capdavall del camí. És la quintaessència d’una experiència o d’un dolor, és allò que està gairebé més enllà de les paraules i que prepara el nostre dret al silenci. És l’última i nua senzillesa, és un terrible combat per una conquesta, tot sovint, inabastable”.
Al llarg de la història hi ha hagut autèntics monstres en això de “pateixi la seva poesia”, que deia Espriu. I, en prosa, segurament Balzac va ser un dels autors que més patia la seva literatura. Un dia, un amic el va anar a visitar a la seva habitació de París on treballava, i va fer-ho sense haver-l’hi anunciat prèviament. El va trobar concentrat, absort, escrivint, i sense adonar-se de la visita. Al cap d’una estona, Balzac s’aixecà plorant i cridà: “La Duquessa Langeais ha mort! És morta, amic meu!” –li va dir mentre l’abraçava. L’amic, astorat, mentre pensava si coneixia aquella duquessa, consolava Balzac. Fins que al cap d’una estona de parlar amb ell es va adonar que era impossible que conegués la Duquessa Langeais, puix que aquesta no era més que un personatge de la trilogia Histoire des treize que estava escrivint.
Per un altre costat tenim l’escriptor rus Fiódor Dostoievski que, per qüestions econòmiques, va signar un contracte l’1 d’octubre de 1866 amb l’editor Fiódor Stelovski, per tal que en un temps màxim d’un mes li escrivís una nova novel·la. En cas de no complir-ho, l’editor es quedaria amb els drets d’autor de tot el que Dostoievski escrivís en els nou anys vinents. Al cap de vint- i-sis dies, Dostoievski li entregava la novel·la El jugador.
Però bé, com deia Ciceró: “Corren mals temps, els fills ja no obeeixen els pares i tothom escriu llibres”.