L'art d'esquitxar dignitat

L’altre dia el meu amic Pere, que naturalment és un demòcrata pota negra, va concloure una ocasional disputa a les xarxes titllant-me d’una tacada de “nacionalista espanyol radical, feixista, racista i homòfob”. Racista i homòfob, vaig pensar!? Doncs també, ves per on. De passada em demanava –bé, m’ordenava– que deixés de fer-me la víctima i de “banalitzar el nazisme”. I tot això, perquè havia comès el pecat nefand de desitjar-li públicament al Gens Honorable Fugat de Waterloo un feliç final d’escapada a Lledoners. Ni que sigui per solidaritat amb els seus col·legues de sedició. I per dignitat, és clar. En aquesta línia, ahir mateix una meteòrica intel·lectualeta catalana, tòtem de l’edició independent, saludava la dimissió de Rivera amb una perla a l’altura de la seva indigència moral: “A todo cerdo le llega su San Martín”. I tot plegat, mentre liquidava les últimes pàgines de El dinovè protocol, la necessària, reveladora novel·la d’Àlvar Valls que retrata ni que sigui per dolorós contrast el nivell parvulari dels líders del fracassat cop d’Estat. Doncs bé: tots els catalans no indepes, no diguem ja els espanyols, que desfilen per les 280 pàgines del patracol, annexos de banda, són o bé franquistes declarats o bé ultres vocacionals, com els urbans que el 27-0 s’atrinxeren amb Àngel Ros –per cert– a la paeria de Lleida. Tots. Per als meus amics Àlvar i Pere, i també per a l’editora meteòrica, tot el que seu a la dreta del llacisme és caverna més o menys infecta i escupible que no mereix l’honor de ser considerat demòcrata ni molt menys català. En fi, que la republiqueta no ha ni nascut i ja és un Estat moralment fallit. És que esquitxeu tanta, tanta dignitat.