L’art profètic

Li deia Franz Kafka al seu amic Gustav Janouch que “l’art és, en ocasions, un mirall que s’avança com un rellotge” (tradueixo del castellà, que és l’idioma de la font de la qual disposo) i, certament, llarga és la història de l’art, i de la literatura, com per demostrar que en ocasions és així. Crec que en aquests moments som davant d’una d’aquelles vegades. I ho dic per la impressió que m’ha causat comprovar com d’exacta era l’exòtica –aleshores– forma de viure dels personatges de Nus als terrats, sèrie de l’il·lustrador Xavier Casals que es presentà al Museu La Massana Còmic (Joan Pieras) les darreries del 2019.
La impressió a la qual al·ludeixo radica en el fet que els habitants dels mons de Casals són individus solitaris que fan la seva vida despullats als terrats i balcons de grans ciutats figurades, velles, desgastades. Recorda en la seva composició a la que –ara fa temps, en aquest espai– vaig anomenar via sublim, per la multiplicació dels elements. En aquest cas són els detalls dels edificis i de les disposicions dels personatges, protagonistes pràcticament absents –mai els hi veiem la cara– i que només podem captar en el seu quefer quotidià d’habitants dels terrats. 
Crec recordar que durant la inauguració, l’autor –en la seva intervenció– creava una indeterminació respecte del motiu i la missió d’aquests protagonistes, col·locant l’espectador en el seu paper veritable, l’actiu, on ha d’emplenar aquest forat amb els factors que li dona o l’hi escatima l’artista. La impossibilitat aparent de fixar els perquès –qui són? què hi fan despullats als terrats? d’on han sortit?– crea l’ambigüitat necessària perquè unes ments acostumades a la causa es perdin en la multiplicació i la sensació d’una suau soledat. És per aquesta indeterminació –que apunta a quelcom universal, més enllà de les circumstàncies immediates– que arribat el moment on l’obra es revela. I és en aquests dies que no he pogut evitar que se’m presentessin aquelles imatges, la quotidianitat enlairada en cada ocasió que m’apropo al balcó o a la finestra. 
Ara mateix som aquests habitants de l’alçada, que mirem el carrer cercant l’aire i el cel, despullats, en una metàfora perfecta de la perplexitat que sentim tots plegats, de les pors i de la incertesa davant del futur. Però a les mateixes il·lustracions de Casals hi trobo també certa esperança, doncs als terrats cada personatge hi desenvolupa la vida, treu la roba a estendre, poda els arbustos, neda, rega els arbres... i fins tot fa coses belles, toca el piano, prepara una gran taula per sopar, neda, dina de pícnic banyat per la llum del sol, estima i es conforta. És la vida dels terrats i dels balcons, la que anhela veure el cel.