L’arxipèlag

Titulo l’article d’avui amb el mateix títol de l’obra de la que vull parlar, ja que no existeix una referència que contingui, pel significat i per la sonoritat, una millor i més bella forma.
L’arxipèlag és un poema de Friedrich Hölderlin del 1801, autèntica fita en la formació de la corrent romàntica que recorregué Europa durant la primera meitat del segle XIX i de la qual encara sentim els fonaments sota els nostres peus. També es tracta d’una fita en la qüestió que evocava a l’anterior article, relativa a la mort dels mites i a la malenconia que se’n deriva. És coneguda la vocació elegíaca del poema, i l’elegia no és sinó la forma del lament per la pèrdua, gènere major dins de la poesia lírica. Jordi Llovet, qui s’encarrega de l’edició de la que disposo, ho anuncia a la introducció, on diu que, efectivament, a Hölderlin, el tema és “l’enyorança del déus”, assenyalant també que aquest pot ser un plural o un singular, des de l’òptica cristiana. En tot cas, a L’arxipèlag són els déus, així, en plural, els que han abandonat la humanitat, ja que l’arxipèlag referit no és altre que el de la Grècia clàssica.
El cant de Hölderlin enyora les gestes dels grecs, els seus herois –la forma humana més propera a la divinitat– i les seves deïtats. Però no són només els Aquil·les, les Helenes, els Leònides o els Ulisses i les Penèlopes els que ja no hi són, ni les Atenes, ni els Apol·los, ni els Posidons, els Zeus o els Hades; succeeix que l’oracle de Delfos ha emmudit, que els boscos ja no parlen, que el mar ha perdut l’esperança en els homes i les dones que l’havien travessat, que ja no hi ha bellesa a les ciutats, que jo no hi han temples, que les muntanyes són pedreres i res més, que la màgia i la llum han abandonat les contrades humanes i s’han recollit al cel, el seu refugi. Hölderlin lamenta la seva fugida i les crida i demana que tornin, que torni la llum a l’arxipèlag, i n’està convençut de que així serà. 
Hi ha en aquest text quelcom de profètic i quelcom de polític. No s’ha d’oblidar que el context històric era el d’una Grècia pertanyent des de feia molts anys a l’Imperi Otomà i el de corrents nacionalistes sorgides al foc de la idea romàntica de pàtria, que fructificarien en la revolució de 1821 i la conseqüent guerra d’independència del país. El mateix Hölderlin hi envia el protagonista de la seva novel·la Hiperió, del 1795. La cosa és que l’anhel de Hölderlin no és la recuperació del territori grec sinó tot allò que la Grècia clàssica significa –i la qual fa empal·lidir la seva contemporània–. Són tots els mites conformadors de la cultura occidental i, en definitiva, el sentit màgic, si es vol, de la realitat. És l’enyor de l’Edat d’Or, un motor en la creació sovint molt present, i el deure, de l’art, d’esdevenir mitologia.