L’espiritisme va ser la religió laica majoritària a la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, només frenada per la repressió de la guerra i la postguerra civil espanyola. Aquest fet pot sorprendre més d’un lector. La nostra concepció de l’espiritisme s’amara d’imatges de pel·lícula de taules giratòries i adolescents imprudents amb un got sobre una taula de ouija. Sí, és cert, aquestes eren algunes de les modalitats de la cosa, però el principals elements a tenir en compte eren el mèdium i la col·lectivitat. El mèdium invoca i materialitza l’esperit del difunt i la col·lectivitat interpreta l’avui a través d’aquest esperit. Aquesta és una reducció del raonament ofert per l’antropòleg Gerard Horta a Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Sota aquest títol, de 2004, Horta reuneix els materials i elabora una teoria sobre l’impacte d’aquesta religió laica en els moviments socials d’inspiració anarquista que van esdevenir revolucionaris. 
Hom pot sorprendre’s en sentir parlar de religió laica. En el seu moment els espiritistes no estaven sols i compartien polèmiques i simpaties amb la teosofia i la maçoneria. Aquestes dues darreres, a diferència de l’espiritisme, eren religions d’iniciació, fortament ritualitzades i vocacionalment minoritàries, on hi abundaven mandataris, burgesos i, sobretot, homes. L’espiritisme, però, es desmarcà d’aquesta via i mantingué una estructura oberta i horitzontal, disposada a ser practicada per tothom que es reconegués en els seus principis d’amor universal i de comunicació entre plans d’existència. Aquesta obertura que els agermanà amb l’anarquisme, la reflexió en comú entre els seus membres −la majoria treballadors i menestrals− i la participació activa i fonamental de les dones dugué tots dos moviments al replantejament de la realitat tal com era viscuda. Diguem que una visió diferent de les coses va permetre imaginar una realitat social diferent i a denunciar-ne la seva actualitat.
Per viure la realitat i per connectar els seus plans d’existència és necessari el cos, d’aquí que les pràctiques dels mèdiums d’ambdós sexes no es consideressin contràries a la racionalitat i la pràctica científica, ja que els mèdiums fan de l’esperit alguna cosa material, i exerceixen així de pont entre dimensions. Els mateixos espiritistes defensen que la seva era una pràctica científica i empírica, seguint les vies que els proporcionava la intuïció i les capacitats dels mèdiums. D’aquí la paradoxa. Ho feien en un context on la industrialització forçada i l’èxode rural desfeien una societat que cercava en l’espiritisme i l’anarquisme un nou arrelament i una nova realitat. El més interessant del cas és que van arribar a viure aquesta nova realitat de creació pròpia, la van canviar, ho van fer. Només la guerra i la repressió conscient d’ambdós moviments van frenar aquest desplegament de creativitat. I ni tan sols això, ja que encara es troben grups i associacions que, com fa un segle, segueixen imaginant un futur lliure i millor.