L’ascensor inútil i lleig

Quan el 1845, William Thomson va inventar el primer elevador hidràulic, el món modern va començar a somniar en les ciutats verticals. Durant la primera meitat del segle XX les cabines d’ascensor en edificis eren autèntiques obres d’art. Exquisides i bonicament decorades. Durant els anys 1920 i 1930 es van generalitzar en edificis burgesos i hotels de luxe del món. A Alemanya es van popularitzar els “paternoster” que com una nòria interior rodaven sense parar amunt i avall de planta a planta, fet pel qual s’havia de saltar i estar alerta per pujar-hi i baixar-hi. És l’època de la concessió de Radio Andorra, de la construcció de l’edifici i de la primera emissió el 1939. I el que és clar, és que aquells promotors atrevits no van pensar a posar-hi un ascensor. A l’interior només hi havia una planta i per arribar-hi des de l’exterior van construir-hi una fantàstica rampa per facilitar accedir a l’edifici per via viària.

Recuperar l’edifici de Radio Andorra va ser molt llarg i complicat. Amb negociacions que van ser molt dures amb sang, suor i llàgrimes. Ho sé de primera mà. Ho vaig viure en primera persona. I és que a més de tot l’embolic judicial que des de feia més de 20 anys estava enquistat a la Batllia, hi havia l’Administració espanyola, que tenia la clau de volta i que es malfiava moltíssim de les autoritats andorranes. Convèncer-les del contrari va ser complicat, i de no ser de la bona sintonia que mantenia amb el ministre d’Exteriors espanyol de l’època, Miguel Ángel Moratinos, res no s’hauria pogut fer en aquell moment. Ell va creure en Andorra, ell va intermediar i va convèncer l’Administració espanyola i amb ell vaig signar a Madrid el 5 de febrer del 2009 el Conveni transaccional entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya per a la cessió de l’edifici i d’altres béns de Ràdio Andorra (BOPA número 91, del 23 de desembre de 2009). En els considerants i a l’article 3 apareix aquesta voluntat espanyola que Andorra no adulterés aquest bé historicopatrimonial. I avui, tretze anys més tard, en veure el pegot de mal gust que s’ha construït axinxetat a l’edifici de Ràdio Andorra, em resigno a pensar que les autoritats espanyoles potser tenien raó de malfiar-se d’Andorra respecte dels compromisos contrets.

Josep Enric Dallerès, que era síndic quan es va ratificar dit conveni, ja ho va denunciar en un article d’opinió fa quasi dos anys. Els arguments a favor que he sentit fins ara són que el ministeri es justifica dient que l’edifici de Radio Andorra és un Bé d’Interès Cultural, però no l’entorn! Vaja, que com que és un BIC sense ser un veritable BIC i li ha enganxat literalment un nyap a una paret exterior. I és que per a més inri, el Conveni transaccional amb Espanya signat pel Govern Pintat i ratificat pel Govern Bartumeu ha estat deslegitimat pel Govern Martí 2 i pel Govern Espot.

I si malgrat tot es volia forçar una fantasiosa argumentació per fer un ascensor seguint la Llei d’accessibilitat del 6 d’abril del 1995, com que ja es pot pujar per una rampa amb vehicle motoritzat, s’hauria pogut dissenyar amb més gràcia i encert un ascensor interior, estèticament acceptable per a pujar a la primera o a les dues plantes necessàries.

Dit això, el pegot que hi ha ara, és imprescindible? No, ja que hi ha una rampa estupenda que dona accés a l’edifici. Ha millorat l’aspecte exterior de l’edifici? Decididament tampoc, ni fent-ho expressament hauria sortit pitjor! I així, he sortit de la meva reserva i he volgut recordar que quan es cometen errors, el més savi és rectificar. I és que l’abril del 2022, arran d’un nou tuit de Josep Enric Dallerès, el nostre ministeri de Cultura va defensar dita obra amb vehemència afirmant que només volia minimitzar-ne l’impacte, però que descartava desmuntar aquest nyap. No sé, no sé, perquè aquest pegot tan lleig i tan poc agraciat és de molt mal fer.

I no paro de pensar que tot i un cop presa la decisió de construir aquest caprici totalment superflu trencant tots els pactes i acords internacionals, s’hauria pogut fer un ascensor amb molta més gràcia, estètica i delicadesa! Seguint mil exemples arreu del món com els que existeixen des de fa dècades en ciutats com Lisboa. I és que a més a més, allà són útils i arquitectònicament bonics.

I ara, tot i mantenir la secreta esperança que desmuntin aquest nyap i construeixin alguna cosa més estètica, bonica i adaptada a l’entorn, només em queden els ulls per plorar pensant, molt em pesi, en la dita Andorra is different.