L’assistent

El meu cervell dels anys 50 del segle passat no està preparat per a aquests invents que venen d’un futur distòpic. Cada vegada que n’intento utilitzar un, sorgeix un vincle d’agermanament entre jo i aquells micos que bramen embogits davant el monòlit de 2001: una odissea a l’espai. És trist, però veig més factible desxifrar un discurs de Darth Vader amb els llavis untats de novocaïna que aprendre el seu funcionament. Em sento com un vell decrèpit que m’he de disfressar d’skater, amb gorra i samarreta Levi’s, per no donar la nota a l’Hibernation del Pas de la Casa. A sobre quan descobreixo la seva existència ja estan a punt de desaparèixer, entre l’Snapchat, el WhatsApp Status, l’Instagram Stories, el Facebook Stories i imitacions que es podrien comprar en una botiga de xinesos al costat dels ninos d’Spaderman i Star Warrio.

Ara he intentat entrar en el fascinant món del Google Home, un assistent intel·ligent. És un aparell amb aspecte d’altaveu i veu de dona. Dius: “Ok Google...” i formules la teva petició. Com si fos el geni de la llàntia meravellosa d’Aladí. Vaig parlar molt alt perquè m’entengués, com una padrina quan parla amb turistes russos per explicar-los quin clípol han d’agafar per arribar a Soldeu, la qual cosa va afegir més dramatisme a l’escena.

Semblava que estigués declamant una tragèdia de la Comédie Française com Bajazet. La meva veu li devia sonar molt angoixada perquè em va dir que ho sentia molt, però que no em podia ajudar. Només li va faltar passar-me amb el telèfon de l’esperança o amb la línia d’atenció per a suïcides amb una teleoperadora deslocalitzada treballant des d’un centre d’atenció al client desesperat amb seu a Tànger. A més, he vist en alguns tutorials de YouTube que una de les principals utilitats del Google Home és que pots encendre i apagar els llums de casa donant una ordre a l’assistent. No ho veig gens clar i a més em sembla una cosa més pròpia d’aquells babaus que als noranta encenien i apagaven els llums picant de mans.

També diu el senyor YouTube que, l’assistent millora en virtut d’una aplicació moderna del mètode socràtic consistent a descobrir la veritat sotmetent l’altre a preguntes a partir de les quals ell mateix trobarà la veritable resposta al problema plantejat. Et coneix millor, sap els teus hàbits i les teves preferències. Pensant-ho fredament, això ja no m’agrada tant, i això que no li vaig preguntar per les eleccions del 7 d’abril o per la data de la represa del judici BPA. Tanmateix, em demano si el que realment busquem amb aquests aparells són respostes o senzillament algú que ens escolti en aquesta era de la incomunicació. Potser hi haurà qui, a la quarta o cinquena pregunta, li passi el mateix que Joaquin Phoenix amb Scarlett Johansson a Her: un home que s’enamora d’un sistema operatiu informàtic.

L’altre dia un usuari del Google Home em va explicar que el primer que feia era preguntar al seu assistent intel·ligent el temps que feia a Lleida. Era el que sempre li preguntava a la seva padrina quan parlaven per telèfon.