Laura Casanovas i A.

Els adolescents escolten amb atenció la Laura Casanovas. No és fàcil tenir una classe sencera de 3r d’ESO en silenci mentre un adult parla de literatura. La majoria han llegit Un estiu a la fi del món, la novel·la amb què Casanovas va guanyar el premi Ciutat d’Olot de Narrativa Juvenil el 2015 i ara poden veure la llibreta on l’autora va començar la novel·la mentre feia vacances en un poble petit i avorrit. 

Ara escolten divertits com quan Casanovas era venedora de xuxes escoltava les històries que les noies de l’institut li explicaven; ara, estranyats quan els diu que abans va ser lexicògrafa; totalment absorts, quan els explica la història real de l’ablació a una nena africana que no es va poder evitar i la desesperació d’un mosso d’esquadra que ho va viure. 

Els adolescents de 3r passen una hora al voltant del món de Berta Blai i els seus amics, amb el maltractament psicològic d’un noviet tallat a temps, el control d’una adolescent, de la màxima violència sobre una nena, entre d’altres històries quotidianes ben narrades i ideals per obrir mil converses a literatura i a tutoria, per fer obrir els ulls a més d’un i a més d’una en una edat difícil i plena de descobertes i desconcerts.

La història de Berta Blai, un error de joventut segons la seva mare, acaba bé (això no és cap espòiler, no patiu) però podria ser l’inici d’un malson si no s’hagués parat a temps. Malson com el que narrava fa uns dies en aquest diari M. S. C. en el reportatge Com em pot haver passat a mi?, la història d’una dona d’èxit a nivell professional, valenta i reconeguda, que va ser arruïnada i maltractada psicològicament pel seu company. 

O podria acabar sent el malson de tota una vida. La d’A. per exemple. Una dona senzilla, mare de tres fills, maltractada pel seu marit durant tota la vida fins que, amb els fills ja grans, un d’ells va dir prou i va convèncer-la per denunciar-lo i acabar amb aquella submissió i aquella violència. Una opció cada vegada més normal actualment, però impensable fa tres o quatre dècades, el pitjor moment per a A., sense recursos econòmics propis i amb un entorn que sempre la convencia per perdonar i tornar. 

A. sempre tenia mal a l’estómac, anava al metge però mai aconseguia curar-se. El menjar no li posava bé. Era la teoria general. Tothom sabia, intuïa, sospitava què passava en aquella casa, però triomfava la resignació. Ell menjava –i bevia– de meravella. Quan li donava la gana tenia un rampell d’ira i tothom a córrer, a amagar-se o a aguantar-se. Que així és la vida. 

Fa un parell d’anys, A. em deia que llegia aquests articles quan veia la meva cara a la foto. Ara ja no ho fa. Després d’una vida de maltractaments, ara té una demència per passar la vellesa.