Sempre he pensat que la societat, en el seu conjunt, és un ens polític molt particular. És evident que les individualitats no són sempre fiables, i més quan un polític demana l’opinió. Però quan veus la reacció del conjunt d’aquestes individualitats després d’uns comicis, t’adones que la gent té una opinió determinada i que aquesta només serà vàlida quan s’expressarà en el seu conjunt. En moments com el que va viure Sant Julià en les darreres comunals, veus com el poder recau realment en el poble. Podem ser escèptics amb el sistema electoral (¿és realment representatiu o no?) però podem estar tranquils, els electors manifestaran la seva opinió.

Les lauredianes i els lauredians vam expressar el nostre neguit, els nostres dubtes i el nostre rebuig a una gestió força dubtosa de l’anterior majoria. És cert que els resultats quasi idèntics no van ser, aparentment, definitius, però és cert també que la pèrdua de prop de 500 votants per part d’UL va fer capgirar una dinàmica que semblava impossible de canviar, una dinàmica enquistada en el temps i en l’imaginari col·lectiu. UL deixava la posició hegemònica després de tres mandats consecutius.

La societat laurediana va fer prova de valentia i d’una gran maduresa democràtica, deixant de banda, sovint, compromisos i fidelitat a un partit o a una família, fins i tot. Sant Julià es va manifestar en contra d’una manera de fer hermètica i, com deia, dubtosa en molts moments i va fer confiança a una llista que aglutinava diferents tendències polítiques de la parròquia. Molts opinen que va anar molt just, que hauria pogut guanyar un altre cop UL per un grapat de vots i llavors s’hauria fet una altra lectura. La gestió de l’anterior majoria no s’hauria posat tant en dubte i el mandatus horribilis s’hauria perdut en l’oblit. Però la ciutadania, a qui només se li demana l’opinió cada quatre anys, va provocar l’alternança al Comú lauredià, per fi.

Diuen que la candidatura guanyadora no és la ideal. Però adonem-nos que aquella candidatura que va guanyar folgadament fa quatre anys amb 1.400 vots, aquella que sí que semblava ideal, ha resultat no ser-ho tant, i de fet això va ser clau en la derrota d’Unió Laurediana el desembre passat. Cal fer confiança a la llista guanyadora i deixar-li temps per assentar les bases d’una nova manera de fer política. Però, ara també, caldrà seguir-la de prop, com a ciutadà cal estar assabentat de la cosa pública i vigilar-la. És interessant i aconsellable d’anar a alguna sessió comunal. De fet la política ho som tots, no és cosa d’uns quants, d’una horrorosament anomenada classe política. La política sorgeix del poble per al poble, no ho oblidem mai, això. Els polítics han de ser ciutadans que momentàniament s’ocupen de la cosa pública, res més. Per això l’alternança és saludable. Aquesta vigilància doncs recau en la ciutadania i, evidentment, en l’oposició comunal també. No és una tasca fàcil ni agradable, però cal assumir-la de la millor manera possible, des del rigor. I sé del que parlo...

En aquest sentit, i tornant a allò de si el sistema electoral és l’adient, penso que la representativitat política no està ben assegurada amb la llei actual. Ho veiem de manera flagrant en els resultats de Sant Julià. Catorze vots de diferència (el que es coneix com a empat tècnic) han donat només tres consellers a la minoria. Ni representatiu ni democràtic. Ja la meva candidatura va ser víctima d’aquest fet; 700 electors van obtenir només dos representants. Així, la minoria no pot fer una tasca d’oposició òptima, i si ho pretén, que així ha de ser, hi deixarà moltes plomes. Tampoc pot mostrar-se plenament proactiva, si així li permeten, és clar, per manca d’efectius. Però això és un altre debat, que potser reprendré en una altra ocasió. A Sant Julià, doncs, vam donar una lliçó de política i de democràcia malgrat un sistema electoral poc democràtic.