Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de EAranda

Elena Aranda

Assessora literària

 

 

L’autobús de la Teresa




Quan sigui gran escriuré el llibre: Adiós, hasta mañana (So Long, See You Tomorrow) de William Maxwell. Penedit d’un fet de la seva joventut, el protagonista es veu obligat a reconstruir fins a l’últim detall aquell temps passat. Hi ha implícita la recerca d’una explicació, d’una justificació o, potser, d’un perdó que l’ajudi a sentir dins seu “com una mà que esborra”, que afegiria la meva estimada professora Maria Teresa Nolla i Panadès. I a continuació, després de dissuadir-me de plagiar cap obra, em repetiria allò tan seu:

–Si el que vols és ser escriptora, escriu.

La primera vegada que m’ho va dir li acabava de confessar les meves aspiracions lletraferides de cara al futur. Va ser durant l’etapa difusa que va entre EGB i BUP. En dues ocasions va ser la meva mestra de literatura i llengua; i acostumava a mostrar interès pels meus nuls progressos creatius quan coincidíem, a la sortida de l’escola, a la parada de l’autobús que ens duia a les nostres respectives cases.

Ella acostumava a arribar abans, s’asseia a la primera filera de la part posterior del vehicle i em guardava lloc al seu costat. Compartíem trajecte i conversa. Excepte en una ocasió. Una de molt concreta –que el meu sentiment de culpa pot reconstruir amb tot detall–, en què ella ja era dins d’un autobús que jo i el meu desencert vam deixar passar.

Recordo el dia perquè s’havia reincorporat a les classes després de la mort del seu home. I jo no sabia ni què dir, ni què fer. Ara sí que ho sé. Ho he après durant aquest darrer any amb el seguiment del projecte literari més intens i colpidor que mai m’havia arribat a les mans. El text d’una dona –ara amiga– que va perdre el seu ésser més estimat i a continuació a persones del seu voltant que com jo van optar desencertadament per fugir del seu dol.

–Ves i fes-li una abraçada a la teva mestra–, m’aconsellaria amb una empenta.

I d’un salt pujaria en aquell autobús perdut o en el primer que passés davant meu.

Com m’agradaria ara mateix fer de nou el camí de la meva joventut al teu costat. No sé si m’atreviria a abraçar-te, però sí a compartir amb tu tantes coses... O com a mínim tres: que guardo com un tresor el teu poemari dedicat amb la teva lletra; que tenies raó amb el teu consell que no em canso de compartir amb futurs escriptors; i que m’emociono quan llegeixo els teus versos i ploro quan arribo a aquest amb el que ara vull acomiadar-me de tu:

Et va vèncer la mort

alta i pàl·lida.

Ni els treballs, ni les lluites pogueren vinclar-te,

ni tampoc el dolor, ni la desesperança.

Ella vingué i se’t va endur

cavalgant un cavall angoixant de pesombra,

a través de la mar de l’oblit,

cap un indret bellíssim

per camins d’ogives gòtiques,

cants gregorians,

misereres tràgics.

I t’hi vares quedar

i et vaig perdre.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte