L’automòbil: una arma de destrucció massiva

Més d’un lector pensarà que és una hipèrbole, una afirmació exagerada. Espero que si llegeix l’article fins al final (si té paciència!) em donarà la raó. A més, confio que més d’un/una s’ho pensarà dues vegades abans d’agafar el seu cotxe si no en té necessitat.

Soc un vell rodamon i m’he extasiat en la pau del desert i la immensitat dels oceans, però ha quedat una taca negra en el meu record. L’aire contaminat de la quasi totalitat de les grans ciutats del planeta. Ho recordo ja fa molts anys a Santiago de Xile i temps més propers a Shanghai, per posar-ne dos exemples. En el cas de la Xina, em vaig acovardir i vaig simular una malaltia per poder avançar la tornada. Estava tan avorrit i fastiguejat de la contaminació que vaig decidir marxar abans d’hora.

Tota moneda té dues cares! Això em va permetre anar a un hospital a Shanghai, parlar amb alguns metges i veure el salt de gegant tecnològic del país. Un establiment moderníssim en tots sentits. Allí el vaig comparar amb les vetustes instal·lacions dels grans hospitals de la nostra zona. Per cert, em refereixo a edificis i instal·lacions. De ciència i eminència mèdica no ens en podem pas queixar.

Permeteu-me un curt i trist apunt. Mentre escric aquestes notes veig que Amnistia Internacional ha publicat avui les estadístiques de la pena de mort. De la Xina no se n’ha donat el nombre. És un secret d’Estat, però sens dubte són els primers de la llista. Un dels negocis més importants del món és el tràfic d’òrgans. Històries d’horrors i crueltats que no us podeu arribar a imaginar. Màfies de traficants i hospitals i metges corruptes. Deixem-ho aquí.

Els rics que necessiten un ronyó o un fetge poden recórrer a aquestes màfies i salvar les seves vides. Voldria que no fos cert, però he llegit que en més d’un cas a la Xina han condemnat a mort persones perquè necessitaven els seus òrgans. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem d’escollir la víctima segons les necessitats dels pacients. Repeteix-ho, voldria que no fos cert. Quin món, amic!

Aterro. Em posava a volar. Freno, perquè el director del BonDia em renya si escric articles massa llargs. Quedem-nos amb l’aire.

El nostre organisme s’havia adaptat a filtrar la pols de l’aire i així anàvem fent. Ara, però, hi ha un nou i greu problema que és l’existència de microscòpiques partícules contaminants denominades PM (particulate matter). Un cop inhalades poden afectar el cor i pulmons i anar directament a la sang, i causar gravíssims problemes de salut: morts prematures, atacs de cor, arítmies, asma etc. El drama és que poden viatjar milers de kilòmetres i estar en suspensió en l’aire durant setmanes. No valen els parcs naturals o les muntanyes. Ho infecten tot. Provenen dels tubs d’escapament dels cotxes, de les xemeneies de les fàbriques, i també de les calefaccions. Sortosament, es comencen a moure els fils perquè el parc d’automòbils sigui menys contaminant i altres mesures. Un detall simpàtic: al Japó han prohibit als pares que portin als nens amb cotxe a l’escola. A casa nostra, si la distància és major de 3 metres, els hi acompanyen.

La majoria de la població no és conscient d’aquest problema. Quan l’aigua té mal gust, ho notes i t’espantes, però en el cas de l’aire no te n’adones. A més, diferents estudis mostren que la gent percep l’aire del seu barri com a menys contaminat que la resta de la ciutat, és a dir, que anem respirant tranquil·lament. L’OMS estima que el 92% de la població mundial respira aire contaminat, i per aire contaminat s’entén el que tard o d’hora afectarà la nostra salut. En aquestes partícules també hi ha metalls pesats com el níquel, el cadmi o l’arsènic, que són cancerígens.

A mesura que les partícules són més petites, el trajecte que fan en el nostre cos és més llarg. Les grans es queden al nas i a la gola, les ultrafines arriben a la sang, al fetge, i ronyons. S’estima que moren 7 milions de persones cada any per aquesta causa (us imagineu una pila de 7 milions de cadàvers?).

Jo, etern optimista i càndid incorregible, espero que algun dels meus lectors s’ho pensi dues vegades abans d’agafar el cotxe, com he dit al principi. No podem ser coautors de la malaltia de la ciutadania. Si deixem el cotxe a casa i caminem, farem una bona obra, estalviarem diners i practicarem un esport bàsic, que és la marxa a peu i, si ho fem amb els nens, els donarem una lliçó molt pràctica.