Seguim viatjant per l’Andorra antiga de la mà del periodista nord-americà Lawrence Fernsworth, que en el seu article publicat al National Geographic del 1933 deixa clar, en marxar de Soldeu, que cap vehicle rodat ha passat per aquests camins, només matxos, mules, cavalls, ovelles i persones. Es creua amb mules que porten en les seves incòmodes muntures unes càrregues ben pesades, sovint el doble de llarg. Porten de tot, caixes de vi, oli d’oliva, cervesa, mobles, màquines de cosir, rodes de carretes i fins i tot troncs i pedres amb els quals construeixen cases. Totes les campanes d’església que ressonen per les valls van ser transportades d’aquesta manera en els segles passats. Homes amables de cares fosques condueixen aquestes mules per aquests camins. En una altra època, segurament haurien estat contrabandistes de seda, de fòsfor i de llumins, de perfumeria i de tabac.

Homes de cares bronzejades pel sol i el vent, de traços regulars, ulls àvids i brillants, de cabells sovint del gris dels patriarques. Per a l’autor de l’article, són els homes més seriosos i dignes com les seves muntanyes. 

L’arribada a Andorra la Vella el sorprèn en esperar una capital més moderna. Ens relata que a Casa de la Vall, els consellers generals, que han lligat les bèsties a la plaça, deixen les seves converses per a més tard en sentir la campana. Es tanquen les portes de la sala i ningú pot marxar fins que no s’hagin tractat tots els assumptes. Abans de la sessió, però, es vesteixen amb el gambeto i el tricorni. Sempre han de portar corbata negra. Si algun conseller no la porta és multat i després enviat a buscar-ne una, si no no podrà assistir a la reunió del Consell. Cada representant de parròquia ha de portar la clau per obrir un armari de fusta que conté els arxius i papers d’Estat. Fins que les 6 claus no estan presents no es pot obrir.

Per primera vegada en més de sis segles, Fernsworth explica que Andorra ha rebut oficialment un representant dels EUA que ha visitat el país per portar una carta del president Roosevelt acusant rebut de l’enviada pels andorrans felicitant-lo per la seva elecció. La carta de Roosevelt ha estat dipositada a l’arxiu d’aquest armari històric.

El periodista s’acomiada pensant que Andorra, tenint contactes estrets amb el món exterior, canviarà. Aquests contactes afectaran indubtablement els seus usos i costums, lleis, institucions així com el caràcter i activitat dels seus pobles. Tot i així, pensa que una carretera no separarà mai Andorra de la seva bellesa única i encant. Uns temps de pau que encara gaudeix el periodista que aviat veurà i relatarà la puixança i els estralls del feixisme.