Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

‘Le dernier cri’ al Neolític




En aquell ja llunyà any 1858 l’escriptor francès –i també periodista, crític d’art, pintor i fotògraf– creador del parnassianisme juntament amb Leconte de Lisle, Théopile Gautier, escrivia a Le roman de la Momie: “Treure les seves joies a una dona, fins i tot quan és morta, és matar-la una altra vegada!” I és que les joies han format amb la dona, des d’antuvi, un binomi constant i indissoluble

Qui no recorda les actrius Elisabeth Taylor, Grace Kelly, María Félix o Zsa Zsa Gabor i les seves espectaculars joies? O Bessie Wallis Warfield, la que féu abdicar el rei Eduard VIII del Regne Unit i que l’any 1937 es casava amb ell, ja convertit en duc de Windsor? Les seves joies van arribar a subhastar-se per una veritable fortuna!

Però el desig femení de lluir joies ve de molt lluny… Els neandertals ja es feien adorns amb urpes d’àguiles fa 130.000 anys! I les joies han anat evolucionant a la vegada que la moda fins als nostres dies, que segueixen essent (per major desgràcia d’algunes feministes radicals) símbol de riquesa, estatus social i, per descomptat, feminitat. I les andorranes, fins i tot les que va pintar Picasso el 1906 –malgrat fossin de Gósol i no d’Andorra–, sempre han seguit els dictats de la moda i han estat d’acord amb allò que entonava amb tanta gràcia la immortal Marilyn Monroe: “Diamonds are a girl’s best friend”.

Prova d’això és que una de les andorranes més antigues del nostre país, la tomba de la qual fou trobada al Prat del Call, a Segudet, va ser enterrada amb les seves joies. I això que la tomba està datada uns 4.000 anys abans de Crist, convertint-la en el testimoni funerari més antic del Principat! La nostra ordinenca del Neolític, que no arribava al metre i mig, va morir entre els 30 i els 35 anys, ja es delia per les joies de moda al seu temps. Va ser trobada reposant eternament amb tres braçalets al seu avantbraç dret, fets de malaco –fauna marina, més concretament de Glycymeris glycymeris, un gènere de mol·luscs bivalves pertanyent a la família Glycymerididae, catalogada per Linnaeus l’any 1758. I als canells portava 560 denes (cadascuna de les parts o peces en què és dividit un collar o polsera), 541 de les quals eren d’esteatita –varietat de talc, de color blanc verdós, summament tou, anomenat també sabó de sastre– i 19, de cal·laïta –pedra preciosa verd pàl·lid, varietat de variscita.

Aquest darrer mineral, tan preuat pel seu color verd maragda i del qual ja parlava Plini el Vell, no es troba a gaires llocs del món (tres jaciments a la península Ibèrica, dos a França i un a Alemanya). I el que lluïa la nostra ordinenca neolítica venia concretament de Gavà, el major centre productor del món de joies de variscita a la prehistòria, a través d’una xarxa comercial que, seguint la conca del Llobregat, Cardener i Segre, travessant les comarques del Bages, Solsonès i Alt Urgell, arribava fins a Andorra. Una importació en tota regla ara fa 6.000 anys i amb menys entrebancs duaners que avui dia!

Com deia Ramon Llull, a gran necessitat, gran diligència!

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic