Aquest cap de setmana mirava una notícia de la Televisió de Catalunya que deia “El torneig de League of Legends fa furor a Barcelona”. La meva perplexitat va anar in crescendo a mesura que anava veient les imatges i escoltant la crònica del periodista. Resumint, la notícia és que diàriament s’han reunit 10.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona –majoritàriament joves– només per veure com s’enfronten els millors jugadors des d’una pantalla gegant. Vaja, per entendre’ns, és com quan es reuneixen seguidors del Barça o el Madrid en recintes esportius per veure una final de la Champions League. Es veu que hi ha un autèntic fenomen fan al voltant d’aquest joc i joves d’arreu del món es passen hores i hores online mirant com juguen altres jugadors. M’adono que estic molt caducat quan he d’anar a informar-me sobre en què consisteix això de League of Legends i al·lucino quan descobreixo la seva dimensió. Es tracta d’un videojoc d’estratègia en temps real i acció que té més de 100 milions de persones registrades per tot el món. Per exemple, en la quarta edició del campionat mundial del joc, celebrada el 2014, es van repartir premis per valor de 2,1 milions de dòlars i els grans jugadors o Messis d’aquest joc signen contractes anyals de milions de dòlars. I jo que em pensava que el futbol era l’opi del poble –jo en sóc un d’ells de vegades, ho confesso– i resulta que els jocs virtuals són el present i el futur de l’eufòria breu, embriagadora i enganyosa que alimenta un enorme negoci. La forma de distracció de les noves generacions que aprofitaran els de sempre.
