Pocs artistes han deixat una petjada tan forta al món de la música i de la cultura popular com Michael Jackson. Qui no s’ha llançat mai a la pista de ball a imitar el seu famós Moon Walker amb més pena que glòria? Ha taral·larejat Smooth Criminal sense tenir massa idea del que deia o, fins i tot, s’ha posat a fer el zombi per imitar la coreografia del sensacional videoclip Thriller, magistralment dirigit pel mestre del terror John Landis, per cert? Els admiradors de l’artista es compten, encara ara, per milions arreu del planeta. Però cada vegada més, també es compten els seus detractors.

El final de la seva carrera artística es va veure eclipsada per les acusacions sobre pederàstia. És sabut per tots que a l’excèntric cantant li agradava envoltar-se de menors. Ell sempre argumentava que l’únic que volia era ajudar els més petits i donar-los la felicitat i les oportunitats que a ell li havien arrabassat. Ara bé, una cosa és convidar-los a participar en les actuacions, i una altra de ben diferent, convidar-los a dormir amb tu. I lògicament, això va despertar les sospites de més d’un.

Fa pocs dies que s’ha estrenat el documental Leaving Neverland, dirigit per Dan Reed i produït per HBO. Fet que ha tornat a despertar el debat sobre les acusacions anteriorment esmentades. Reed no cerca proves contra Jackson, directament es posiciona a favor de les víctimes. I ho fa de forma aparentment senzilla: entrevistant dos d’aquests nens –ara ja adults– que expliquen amb pèls i senyals les aberracions que van patir en la seva infantesa, i els mecanismes de manipulació que feia servir l’artista per anar-se’n al llit amb ells i apartar-los progressivament de les seves famílies.

La clau que dona veracitat al documental rau en les quatre intenses hores de durada. Quatre hores que serveixen als protagonistes per intentar pal·liar les seqüeles que encara arrosseguen. És interessant analitzar la proposta com si fos un manual del pederàstia. El fet que l’acusat sigui una persona tan famosa com Michael Jackson pot arribar a passar a segon terme, ja que el que s’hi relata podria haver estat fet per un pare, un professor o qualsevol altra persona amb una malaltia com la seva. Però a mi també m’ha dut a reprendre un debat que, en més d’una ocasió, he tingut amb gent del meu entorn: és possible separar la figura d’un artista de la seva obra? O una cosa és indissociable de l’altra?

En qualsevol cas, els animo a veure el documental i a intentar treure’n les pròpies conclusions per veure si tenen ganes de tornar a ballar el Moon Walker o no.