Feliç diada de Sant Jordi. La cultura castellana de la Castella profunda –la que em va veure néixer– sempre m’ha portat cap al Dia del llibre: la celebració del Quixot i lectures interminables de l’obra de Cervantes, concursos de contes, de punts de llibre i les visites a la fira del llibre de Madrid per passejar pel Retiro, ple de paradetes.
Aquesta diada de Sant Jordi és una festa magnífica que ha connectat amb les meves arrels i m’ha fet descobrir les roses i els llibres com el tàndem perfecte. Per als qui ens hem vinculat de per vida, d’una manera o altra a la literatura, són dies especials, plens de llegendes, misteris, anècdotes i efemèrides; dies de buscar lectures per als mesos d’estiu, especialment en el meu cas, que busco airejar el cervell de tant de teatre.
Trobo a faltar, això sí, més lectures i publicacions teatrals a casa nostra. Entenc la problemàtica: si la publicació ja és difícil de per si, l’edició de bones obres en un sector tan reduït com l’escriptura teatral encara ho és més. A vegades no s’entén com un gènere en si mateix –el dramàtic– i la demanda cau en picat. És difícil trobar lectors habituals de teatre; és exòtic trobar gent que llegeixi textos teatrals per pur plaer.
Són lectures que, potser, s'han de pair a poc a poc, i cal triar molt bé per on començar, cert; però no difereixen gaire dels camins d’altres gèneres: a un lector jove que no ha llegit gaire, no li recomanaràs pas que comenci per l’Ulisses de Joyce.
Anem a pams. Si vols llegir teatre, has de fer-ho amb la ment molt oberta, disposat a crear des del no-res més absolut una història, uns personatges i una trama que, habitualment, només podem construir a través dels diàlegs. El teatre més contemporani busca fugir de les acotacions i de les indicacions més explicatives perquè el text sigui només una part del procés.
Els personatges parlen, construeixen la seva realitat, mentre nosaltres, en el nostre cap, hem d'imaginar la llum, l’espai, el soroll de les passes a l’escenari, la respiració continguda del públic o els riures de tota una platea que s’activa amb un gag. Llegim les línies de cada acte, de cada escena, transitant pel temps de la corba aristotèlica, que no sempre es compleix. Llegir teatre a vegades és complex perquè és la part d’un procés que encara sembla a mig fer.
Tenim autors, clàssics i moderns, que són lectures meravelloses amb una gran qualitat literària. I també tenim autors més pràctics, els textos dels quals necessiten el cos i l’ànima d’un director o directora que sàpiga fer créixer aquelles taques de tinta perquè, més tard, uns actors i actrius alliberin els personatges de les seves acotacions.
De la mateixa manera que sovint mirem la sèrie o la pel·lícula inspirada en aquella novel·la que tant ens va agradar, i acabem amb el tòpic que "el llibre era millor", amb el teatre tindrem sempre més oportunitats de buscar el reflex de la nostra pròpia imaginació.
