L’edat de la innocència

Falta poc, ja ho veuran, per al primer balanç triomfal del Cirque du Soleil. A casa sempre ens quedem estupefactes amb les xifres fabuloses que tot plegat genera. En algun prestigiós diari econòmic espanyol ja hem llegit que l’ocupació hotelera s’ha multiplicat per quatre (4) des que la companyia canadenca i el Govern van iniciar aquesta visionària joint venture. I si això ho diu un diari com Expansión, va a missa. Per no parlar del retorn, que a nosaltres ens sembla un concepte màgic, potser líquid, però que les autoritats utilitzen amb l’aplom d’un tafur: l’espectacle de l’any passat, Scalada, va generar un retorn de 21 milions, diuen. Quasi set vegades la inversió total. Ostres, quina exactitud mil·limètrica! Això sí que és filar prim! No serem nosaltres, pobres profans, els que contradirem les xifres olímpiques dels experts que van veure venir la crisi i que e(n)s van preparar tan i tan bé per afrontar-la. A casa no hi veiem més enllà de les coses evidents, què hi farem: si tot plegat costa 3,5 milions i venen posem que 100.000 espectadors, per cadascun paguem 35 euros. Faves comptades. I potser sí que té molt de mèrit omplir quan la meitat de les entrades són gratis. També ens quedem de pedra davant els sensacionals massatges que La Vanguardia ens aplica cada quinze dies. És molt reconfortant, no en dubtin, que el diari del senyor comte ens faci la pilota puntualment. Que es tracta de publireportatges més o menys encoberts que no se sap qui encomana? Que fan tota la fila que paguem també entre tots? Que no tenim ni idea del que costa tot plegat, i que la jugada s’assembla molt a allò de fer-se trampes al solitari? Vinga, home, no ens posem llepafils. Són ganes d’amargar-se l’existència. Que sortim a La Vanguardia, tu! A casa, en fi, ens encanta que ens tractin com menors d'edat i que ens diguin que som els més macos i els més llestos del barri. Encara que sigui pagant.