L’èpica. Si hi hagués de posar una data, diria que va ser quan feien per la tele Ruy, el pequeño Cid. O abans i tot, potser en l’època de Curro Jiménez, que només em deixaven veure de rebot. Somiava viure aquelles aventures portentoses però –quina rara premonició– mai en la pell del gran protagonista del sarau sinó del segon d’a bord: Álvar, el cosinet de Ruy; o el Estudiante, que era –recorden?– el cervell de la banda de Sancho Gracia. Vocació de segundón. O covardia preventiva, ves a saber. Després va venir la dèria marinera, raríssima perquè a casa només hi havia les restes d’un snipe plistocènic que alguna vegada, feia segles, havia navegat pel port de Barcelona i poca cosa més. Res a veure amb les singladures oceàniques i en solitari d’Edward Allcard, per entendre’ns. Avui sé que ja mai no veuré les Lofoten, i la veritat és que tampoc no em sap tan greu. La més refinada forma d’heroisme va aparèixer amb El nombre de la rosa: somiava convertir-me en un èmul no ja de Guillermo de Baskerville sinó, és clar, d’Adso de Melk, depurada barreja d’aventurer i home de lletres amb vocació de Boswell. La més exòtica, amb John Armstrong, el cartògraf britànic a la Menorca d’El vent de l’illa. I la més sublim, amb el Philip Marlowe d’El sueño eterno, la rèplica més ràpida a l’Oest del Valira: “No es usted muy alto”. “Bueno, hice todo lo que pude”. Eren bon miralls en què buscar-me, i tant que sí. Tot ho podia: ser el petit Álvar i també el Estudiante; Adso de Melk i Joshua Slocum; el capità Armstrong i Philip Marlowe. Tot. Però tot això s’ha acabat. I també qualsevol remota esperança de grandesa. Nunca volveré a ser mirado con tus ojos.
