L’altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar: al país no fem de l’educació una qüestió política, fet que demostra la maduresa de la societat. I és que realment l’educació és una qüestió de maduresa. Sembla una cosa massa evident això, però és que fer política amb responsabilitat és també una qüestió de maduresa, no? Però avui no parlaré de política, sinó d’educació, perquè crec que és un dels aspectes més plurals, accessibles i organitzats d’aquest país. Una educació dotada de bons educadors, en conec alguns d’un dels sistemes educatius; de bones infraestructures i de bons alumnes. I és que, deixeu-m’ho dir, sempre m’han cridat l’atenció els nanos d’Andorra. Són “bons nens” era l’expressió que sempre comentàvem entre educadors quan ens trobàvem amb els d’altres països. Estic convençuda que invertir en educació és sens dubte una de les millors decisions. Una educació, tant de bo, lliure de prejudicis, de condemnes i de menyspreus. Una educació que sigui realment l’art de treure el millor d’un mateix; una educació que formi en el respecte, en la llibertat i en l’obertura de ment i de cor. Una educació que ajudi els infants i joves a créixer com a persones. Sempre, és clar, des de l’ideari o caràcter propi o “filosofia” de cada escola. Potser alguns d’això darrer en diran “política” i d’altres, “credo” religiós o laic, tant se val, tots els sistemes educatius en tenen. Per això, quelcom de política hi ha en l’educació. Una altra cosa és que siguem prou madurs com per no fer-ne un camp de batalla. Al cap i a la fi, les bones maneres també són educació i maduresa.
