Léger, entre la fòbia i el plaer

Amic lector,
Amb la present començo el que, espero, arribi a ser una sèrie de crítiques, algunes positives i altres no tant, de les exposicions artístiques que tenen lloc al Principat. Sempre des de la meva més sincera opinió i honesta sensibilitat personal. Espero i desitjo que no sempre coincideixis amb mi, però et convido que com a mínim intentis visitar-les.
Com he dit, fa uns dies vaig visitar la que protagonitza Fernand Léger, Un univers lluminós i transparent, al CAEE escaldenc. Sense faltar a la veritat he de confessar que, tot i que coneixia fugaçment l’autor, mai n’havia estudiat l’obra en profunditat ni indagat el seu procés creatiu. Però com és de llei, abans de visitar-la, vaig intentar documentar-me al màxim sobre la seva biografia i analitzar també al màxim la seva creació a través dels mitjans electrònics.
Doncs bé, arribat el moment una freda tarda de desembre, em disposo per fi a visitar-la.
Comencem pel més senzill, la posada en escena de l’exposició. La sala, ben condicionada, il·luminada perfectament, àmplia i amb un personal format que pot aclarir qualsevol dubte, i reconec que els en vaig plantejar uns quants dels quals em coneixia perfectament la resposta, en tot moment van demostrar una disposició i uns coneixements impecables.
L’obra exposada, que pertany a un col·leccionista italià, s’exhibeix de forma itinerant per diversos espais. I entrem així a la creació artística. Això, amic lector, és una altra qüestió. La selecció reflecteix el procés creatiu de Léger a través de gairebé quatre decennis. Una creació carregosa resolta amb colors primaris, plans i traços sense gaire sentit, a través de la qual l’artista intenta representar el desenvolupament mecànic, la ciutat en evolució, la velocitat a la qual canvien els objectes, les llums, els sorolls… Tot això culminat en un nou ordre materialitzat en una realitat caòtica.
Mentre seguia l’itinerari suggerit pel comissari de l’exposició vaig percebre com el cervell se’m començava a fatigar ràpidament i progressivament, desfigurant les obres en elements bàsics com ara quadrats, cercles, triangles, però d’una manera estressant. Vaig notar que cada vegada passava menys temps observant les imatges, fidel reflex que m’envaïa l’avorriment degut a la representativitat.
La culminació de Un univers lluminós i transparent és una sèrie dedicada al circ, entre fòbia i plaer per a Léger, on dona via lliure a la seva psique, barrejant artistes de circ, figures circulars i colors estridents. I tot això, ambientat amb la música de fons de la pel·lícula Le ballet méchanique (1924), creada pel mateix Léger i que el visitant pot gaudir (o no) fins al final del recorregut.
En general, la meva opinió és que es tracta de creacions sense el mínim estudi artístic. Planes, repetitives i carregoses, potser terapèutiques per al pintor, però que personalment no trobo agradables.
Lluny, en fi, de la sensibilitat d’altres exposicions com les del Museu Carmen Thyssen, amb aquelles melodies seleccionades que acaronen l’ànima i la calmen mentre en gaudeixes, o les sensibles escultures del nostre Viladomat, la que avui ens ocupa, lector, et recomano veure-la només si necessites que et pugi l’adrenalina. Tot i que, com he advertit al començament, això és només la meva modesta opinió personal.
Em frego les mans amb les noves inauguracions que ens depararà l’any, i amb les millors i majors expectatives, m’acomiado de tu.