En moments de canvis apareixen els monstres, deia –amb d’altres paraules– Gramsci. I avui hi som. Monstres que no neixen ara, sinó que han anat creixent a l’escalf de la passivitat de la resta. L’extrema dreta fa temps que es passeja tranquil·la per Europa. Fins i tot Espanya, ahir l’excepció, ha acabat sucumbint. El seu discurs, antidemocràtic, racista i misogin, ha accedit a les institucions, utilitzant per créixer la mateixa eina que volen esmicolar. I des d’allà, la normalització de l’odi. Són aquells que atribueixen als migrants l’autoria de tots i cadascun dels delictes comesos i l’acumulació de beneficis en detriment dels de casa. Els que neguen l’opressió de les dones i les esperonen a tornar a la cuina. Els que parlen amb la llengua de l’imperi, que apel·len a la tradició i la pàtria per damunt de tot. Els que prefereixen que tots els altres no pensin... perquè ja se sap que del coneixement i la reflexió en sorgeix la crítica. No són amics de la crítica, no. Un model contraposat a la democràcia no hauria de tenir lloc dins d’ella. Però els principals actors d’aquesta han compartit pista de ball sense despentinar-se. Assumint-los com a interlocutors vàlids, com a companys de viatge, li han traçat el camí cap a l’estrellat. No ignorant, sinó assenyalant, es barra el pas a l’extrema dreta. No cedint espais on difondre mentides, ni compartint tertúlia, debats i reunions amb aquells que volen imposar la seva doctrina a cop de falsedats i manipulació. La democràcia és un sistema fràgil i cal defensar-lo cada dia. I en això hi té responsabilitat tothom. També a l’hora d’establir relacions de cooperació i veïnatge.
