L’ego a la porta

El segle XX va tenir un escriptor i orador en matèria filosòfica i espiritual, anomenat Jiddu Krishnamurti. Els temes que li interessaven eren la revolució psicològica, el propòsit de la meditació, les relacions humanes, la naturalesa de la ment i com dur a terme un canvi positiu en la societat global.

Un dels objectes dels quals es va valer per exemplificar això van ser els seus ensenyaments sobre l’ego i l’afecció que produeix.

Ell ho plantejava així: “Ens hem d’alliberar de les causes del nostre conflicte intern, i el centre d’aquest conflicte és el jo. Però, a la majoria, ens agrada el plaer i el dolor que produeix el jo i, mentre això ens domini, hi haurà conflicte entre el jo i el col·lectiu”.

“Què és vostè? És un nom, una forma, el resultat de la societat; això es pot veure fàcilment, oi? Té el seu caràcter, la seva personalitat particular, no és això creat per la cultura que ha establert el pensament? És difícil que la gent accepti aquest examen tan simple, perquè els agrada pensar que el jo és una cosa molt important. El jo no és res més que paraules i records”.

A priori sembla fàcil, perquè les paraules s’entenen. Però el que els budistes expliquen és que quan un “entén” alguna cosa en lloc de “veure-la” no és més que un procés intel·lectual i superficial. Quan els conflictes es “veuen”, desapareixen. Això es pot aconseguir a través de la meditació o mitjançant la psicologia. Qualsevol que hagi fet un mínim de teràpia sabrà que ens curem parlant. Quan ens oblidem del que som mentre parlem, l’inconscient treballa i deixa fluir els problemes, moltes vegades en forma de lapsus, dient coses que no volíem dir, i aquí és quan “veiem”.

L’ego és un problema que a més ens condiciona com a societat i ens fa creure que som mereixedors de ves a saber quin designi diví.

Afortunadament hi ha una altra opció per desprendre’s de l’ego, sovint més econòmica en termes de diners i temps que la meditació i la psicologia, i es diu Jiu Jitsu Brasiler. BJJ, per les seves sigles en anglès. Tinc la immensa sort d’haver-ho trobat fa molts anys i els asseguro que no hi ha cosa més ràpida i eficaç que adonar-te que una persona et pot sotmetre a un tatami en menys de quinze segons. I tot això sense cops.

La primera cosa que s’aprèn, encara que no te l’ensenyin de manera teòrica, és que els sis mesos vinents –amb sort– del teu entrenament te’ls passaràs demanant-li per favor al teu company que no et trenqui un braç, encara que no de manera literal. Ja que si el teu contrincant té més nivell que tu i es troba en forma, les teves possibilitats com a principiant de tenir un cop de sort es redueixen al 0,01%.

Així que ja saps, si necessites una cura d’humilitat, vine a entrenar, que estarem ansiosos per mostrar-te quin és el camí. I, si ens vols estalviar la feina, deixa l’ego a la porta.