L’elecció de parella i el poder de l’atracció

Al llarg de la nostra vida coneixem moltes persones, però únicament unes quantes ens atrauen fins al punt d’iniciar una relació afectiva. Però, en què consisteix la nostra elecció? Perquè unes persones ens atrauen més que d’altres? Existeix la llei de l’atracció?

Ens relacionem amb persones que ens criden l’atenció per formar una parella. Tanmateix, no existeix un punt de partida exacte i previsible per determinar quan estem llestos per escollir una parella. Cal desencadenar una sèrie d’experiències variades així com activar processos interns. Aquests processos interns els podem classificar en cinc lleis diferents: llei de la familiaritat, llei de l’atracció física, llei de la personalitat, llei de la proximitat i llei de la similitud. I doncs, en què es basa la nostra elecció final? Encara que aquestes lleis ens siguin d’utilitat per seleccionar els candidats, aquestes no són suficients. Tal com afirma el doctor Shpancer, en la selecció final intervé un procés intern subjectiu que no respon a raonaments, a l’evolució, pressió cultural ni a propis plans o intencions. L’amor no es redueix a l’atracció física, ja que intervenen factors com ara la recerca del nostre ideal, la necessitat afectiva i l’atracció intel·lectual.
La majoria d’estudis sobre elecció de parella es basen en dues teories: la teoria biològica i la teoria social. Pel que fa a la teoria biològica, aquesta determina la nostra elecció de parella a criteris biològics i evolucionistes. Tendim a buscar una parella fèrtil i que garanteixi l’estabilitat familiar. Pel que fa a la teoria social, aquesta considera que els rols socials tenen un paper primordial en la nostra elecció. Busquem parelles que el nostre entorn social espera que trobem. No obstant això, més enllà de les teories reduccionistes, la majoria d’investigadors accepten que en el nostre comportament influeixen tant aspectes biològics com socials i per tant, ambdues teories són complementàries.

No existeix evidència empírica que defensi que l’elecció de parella sigui per atzar. És més probable que les nostres decisions esdevinguin per la repetició de models que hem après en els primers vincles amb les figures parentals i amb la pròpia identitat. Així doncs, és habitual que tendim a buscar sempre el mateix perfil de parella? Seguint la teoria de l’aferrament de Bowlby, els éssers humans seguim patrons de relació apresos durant la infància. Una educació basada en l’afecte, en la vinculació segura i amb un estil democràtic ens determinarà per buscar parelles similars que ens tractin satisfactòriament i ens aportin la seguretat desitjada. D’altra banda, quan l’educació rebuda és rígida i inflexible es pot generar inseguretat, por i desconfiança, entenent així les relacions des del conflicte.
Així doncs, estem condemnats a repetir sempre la mateixa història? Afortunadament, treballant l’autoconeixement podem ser capaços de no repetir relacions no satisfactòries, trencar amb la zona de confort i evitar els mateixos errors. Conèixer el veritable motiu de la ruptura, preguntar-se quins comportaments inadequats es repeteixen una vegada darrera l’altra (què faig jo per provocar determinades situacions?, quines necessitats espero que cobreixi la meva parella?...), conèixer les nostres pors i inseguretats ens ajudarà a detectar quines projeccions idealitzades i expectatives fem en la nostra parella (dipositem i esperem rebre de la nostra parella allò que creiem que ens falta) i que malauradament no es compleixen.
 
Per últim, com determinem la probabilitat d’èxit d’una relació? Resulta difícil pronosticar la durabilitat d’una relació. Tot i així, la probabilitat es relaciona amb l’autoestima d’ambdós membres de la relació, ja que si no existeix aquest autoconeixement i empoderament individual es poden donar situacions de frustració o d’inseguretat que afectin la relació, doncs podem caure en l’error de culpar la nostra parella dels conflictes i per tant de la nostra felicitat.