L’elixir de l’eterna joventut

Tinc la sensació que a la nostra societat obliguem els nens a créixer a marxes forçades: els escopim a secundària amb dotze anys, i amb el lot de llibres ja els regalem el primer mòbil i el compte a Instagram, o una subscripció a www.petardas.com. Entretant, els quarantons ens resistim a fer-nos grans: anem a festivals de música indie embotits en samarretes que no ens deixen respirar, no coneixem ni una banda del cartell i, per postres, algun noi ens demana l’hora –ens fem els llonguis, però (ai quin mal) ens tracta de “vostè”.

Ja em sembla bé que les persones, gràcies a la convergència de diversos factors (com ara les millores en l’estat del benestar, o canvis considerables en l’educació), haguem trobat una manera més amable de conciliar les responsabilitats de la vida adulta amb les inquietuds i necessitats més íntimes. És més: crec que no hauria anat gens malament que fa dècades la gent hagués après també a estar una mica més pendent de si mateixa, i a no deixar-se la salut i les banyes pels fills, els néts o la feina, en detriment del seu propi univers interior. Però no puc evitar escandalitzar-me (potser té a veure amb els cabells blancs que comencen a decorar-me la barba i la cabellera) quan veig espècimens humans madurs que els caps de setmana, sistemàticament, endinyen la canalla als avis octogenaris perquè els cal “el seu espai” o “temps per a ell(e)s”. O que es posen en evidència fent el macaco per a les selfies en un esforç per guanyar presència a les xarxes socials. I no seré jo qui digui que tot això no és lícit, però em pregunto fins a quin punt compensa dilapidar una quantitat ingent d’energies per guanyar visites o likes i esdevenir un exemple deplorable per a les generacions que ens segueixen, a qui recriminem que es comportin com han après a fer-ho imitant-nos. Al final, el tema va així: volem que madurin perquè com més d’hora ho facin abans podem treure’ns-els de sobre i seguir fent el Peter Pan, que indecent, a costa seva. La qual cosa ens converteix en vampirs, en sangoneres que lluiten contra el pas del temps gràcies a l’elixir de l’eterna joventut destil·lat a base de la innocència dels nostres infants.

No deixa de ser irònic, perquè arribarà un dia en què aquests nens que avui abandonem a la seva sort, a la companyia de les tauletes i del porno en línia, en el futur hauran de cuidar-nos, i ja podem anar pregant que no acabin (si no és el cas, no serà pas per mèrit nostre) com les cabres de la Heidi. Ens tornaran el favor aparcant-nos en una iaioteca, passant l’estona de la visita mirant pantalles mentre guaitem de reüll la nostra col·lecció de pòsters i samarretes de concerts –tot cobert per dos dits de pols, com nosaltres.