L’encaixada

Temps era temps una bona encaixada servia per a segellar un tracte. La paraula donada anava a missa i aquest acte, en aparença senzill,  n’era la confirmació.  Notaris i advocats podrien donar fe de la quantitat de litigis que, amb el temps, han comportat aquest acte de bona fe, de confiança. La paraula ha perdut prestigi i, tot i que potser es conserva, tothom es cuida prou que el que s’ha negociat estigui correctament documentat.  Desconec, però, si la pandèmia va disminuir les encaixades de negocis. El cas és que la Covid sí que ha aconseguit canviar un altre ritus que donàvem per fet. En la missa catòlica, tot just en acabar de recitar el pare nostre, ja no es pronuncia la coneguda frase “doneu-vos la pau”. Aquesta innovació en un ritus com la missa, que sempre ha necessitat d’un concili, com a mínim, per a poder-ne canviar ni que sigui una coma, crida l’atenció. Ara són els fidels els que pacten si volen o no encaixar-la sense que ningú es pugui ofendre, en cas de ser rebutjat o en mala disposició envers l’altra persona. 
Moltes pàgines s’han escrit sobre aquest comportament que en moltes cultures,  especialment a gran part d’Àsia, no és tant, o gens, habitual. Qui sap si han viscut moltes més pandèmies que nosaltres i això els ha portat a guardar certa distància social. En tot cas, a casa nostra s’accepta que l’encaixada té un origen medieval. Els cavallers havien de desfer-se de les armes i els escuts per poder deixar la mà lliure mostrant així la seva disposició a no lluitar. Els combats de boxa, i les pel·lícules de vaquers –o de l’oest si no els agraden massa els camins rals i alhora sempre s’han decantat pels indis– sempre m’havien fet dubtar d’aquest postulat. Existeix un estudi realitzat per l’institut Weizmann d’Israel que intenta demostrar que, encaixar-la, ens és útil  per  a olorar-nos els uns als altres. O el que seria el mateix, quan ens tornen la mà, després de donar-la, acabem per olorar-nos-la de manera inconscient. L’estudi postula que en aquesta olor s’hi transmeten, a més de gèrmens de tota mena, un seguit de senyals químics que ens ajuden a interpretar les emocions de l’altra persona. En els resultats també se’ns indica que ens olorem de manera distinta les mans si l’altre és o no és del nostre sexe. Cal pensar que el finançament de l’estudi era limitat, ja que es van cenyir a les interaccions entre individus masculins i femenins.
 Aquest estudi apunta doncs que l’olfacte continua essent molt important a l’hora de comunicar-nos. Però és clar, si ens oloréssim com ho fan altres animals, com ara els gossos, hi hauria un daltabaix social. Si ara mateix no recorden el seu tarannà, no hi pateixin. Surtin al carrer. Donat l’augment de la seva població, no crec que els costi gaire esbrinar-ho. En tot cas, si més no al món occidental i si l’estudi té raó, sembla que ens hem empescat altres sistemes, un xic més sofisticats,  per tal d’aconseguir el mateix sense ofendre. Caldrà pensar-hi cada cop que ens rentem les mans.