‘L’Encyclopédie’

L’Enciclopèdia o diccionari raonat de les ciències, les arts i els oficis no és l’enciclopèdia més gran que mai s’hagi publicat, ni la primera, ni la que té més autoritat. Però sí que va ser el motor del moviment més gran de renovació intel·lectual, cultural, ideològic i polític esdevingut a Europa. La Il·lustració.
Els seus vint-i-vuit volums (disset toms de text i onze de làmines), als quals cal afegir els Suppléments (amb quatre volums de text, un de làmines i dos d’índex alfabètics), sumen un total de trenta-cinc. Els seus 72.998 articles i uns vint milions de paraules la varen convertir en l’obra clau de la Il·lustració francesa.
La direcció va recaure en Jean le Rond d’Alambert, matemàtic membre de l’Acadèmia de les Ciències, i en Denis Diderot, escriptor i traductor amb uns amplis coneixements en diferents disciplines i amb una gran experiència en compilacions.
Però tot just quan acabaven de començar el projecte, el 24 de juliol del 1749, Diderot va ser empresonat pels censors del rei per haver escrit Carta sobre els cecs per l’ús dels qui veuen. En aquest llibre, Diderot afirma que el coneixement prové dels sentits i no de cap revelació celestial.
El fet d’estar pres li va comportar tota una sèrie d’enemics i amics. I entre les seves amistats, hi figurava l’amant del rei, Madame de Pompadour, que va aconseguir que el traguessin de la presó mesos més tard, el 3 de novembre. Malgrat tot, Diderot va continuar llançant atacs a l’Església i al rei mitjançant un complicat sistema de referències creuades a l’Enciclopèdia.
L’any 1751, Diderot ja tenia a les seves mans el primer volum de l’Enciclopèdia i el 1752 va aparèixer el segon. Però aquell mateix any, una resolució reial va prohibir la seva venda acusant-los de destruir l’autoritat del rei, els costums i la religiositat del poble.
Finalment, la sang no va arribar al riu gràcies a la mediació d’un censor (Malesherbes) que va trobar una solució: l’Església nomenaria uns censors que revisarien el contingut.
L’any 1759, el  consell d’Estat francès tornaria a prohibir l’obra per herètica i perillosa. I a partir del setè volum, d’Alambert ho va deixar tot en mans de Diderot i va passar a un segon pla cansat de les dificultats constants...
Entre els anys 1765 i 1777 van acabar de publicar els volums restants i Diderot es va trobar amb la desagradable sorpresa que el seu editor, monsieur Le Breton, havia censurat part dels articles, i eliminat tot allò que ell considerava un insult a l’Església o l’Estat. Així i tot, l’èxit va ser descomunal.
L’enciclopèdia abraça diferents temes, com ara la filosofia, la història, la medicina, la química, la mitologia, etcètera, i els seus articles estan signats pels anomenats enciclopedistes, que en principi havien de ser 21 col·laboradors però que al final van arribar a ser més de 150. En el seu pròleg ja defineix l’esperit de l’obra: “Aquesta enciclopèdia ho deu tot al talent i res als títols, tot a la història de l’enteniment humà i res a la vanitat dels homes.”
Per acabar, i per donar-los a entendre la decisiva importància d’aquesta obra, els contaré una anècdota del malhumorat escriptor escocès Thomas Carlyle (1795-1881), autor d’una important història sobre la Revolució Francesa i que una vegada discutia a casa seva amb una senyora sobre la influència de l’Encyclopédie a la Revolució Francesa.
La senyora, que semblava no estar gaire d’acord amb el que li deia Carlyle, dubtava de la importància que aquests llibres van tenir sobre aquells esdeveniments revolucionaris. És més, defensava que cap llibre no podia canviar la manera de pensar de la gent normal i corrent.
Emprenyat, l’escriptor va agafar pel braç la senyora i la va portar a la seva biblioteca i assenyalant amb el dit els vint-i-vuit volums de l’Enciclopèdia li va dir: Veu tots aquests llibres, senyora? Doncs això és la segona edició de l’Encyclopédie, i cadascun d’aquests volums està enquadernat amb pell de gent que pensava com vostè.
Moltes gràcies per llegir-me.