L’energia de Jènifer

Les xonis són com l’energia. Quan arriben als 25 anys no desapareixen, sinó que es transformen. He arribat a aquesta conclusió després d’investigacions i de l’observació en berenadors i supermercats de preus baixos, ofertes i 2x1. Sempre m’havia preguntat què se’n feia d’aquelles noies d’imatge hipersexuada, de puc-i-no-vull, de roba comprada al mercat, maquillatge de basar xinès i una manera de parlar poligonera quan superaven el llindar de la joventut, que sempre és benèvola, agraïda i amable.

Es podien convertir en persones normals, tancar-se a casa o transformar-se en una altra tribu urbana. Però continuen entre nosaltres. Hi ha més tensió a la seva cara que a Síria. Porten malles de colors llampants, sabates amb talons de vertigen i samarretes ben ajustades que deixen al descobert una panxa que ja està lluny de la tauleta de xocolata i uns braços rodanxons amb més tatuatges que els de l’aler pivot del MoraBanc Andorra Nacho Martín. Els d’elles no són aquestes petites obres d’art vintage, sinó els que elaboren a la garjola o que un amic que assegura que és tatuador et fa a canvi d’un paquet de sis cerveses Cruzcampo. Dir que han evolucionat és molt agosarat i veient-les sorprèn que hàgim pogut enviar naus a Mart, que hàgim escrit l’Odissea i que hàgim determinat la seqüència del genoma humà.

Són addictes al reggaeton, a Tele 5 (Mujeres, hombres y viceversa), al xandall, al baix cost i al pagament a terminis, ja sigui en forma de creuers barats, vacances a resorts cutres massificats de Centreamèrica amb polsereta de tot inclòs, els macrotelevisors d’extramegadefinició finançats a cinc anys, l’iPhone finançat a dos, el cotxe tunejat amb lísing i el vol de Ryanair a Szczecin que sonava exòtic i era barat.

És una figura alliberada des que els Catarres, abans d’actuar aquest estiu a la festa major de Sant Julià de Lòria, expliquessin la història d’amor d’un noi més català que “les anxoves de l’Escala” amb una d’elles i des que Jordi Pujol va reivindicar la Jènifer de Castefa com a exemple de la capacitat d’integració de Catalunya i la gran metàfora d’un sol poble. Les xonis sobreviuen tot i el pas dels anys. Criden en comptes de parlar, porten roba de licra Sonique o Bulldog, la ratlla de l’ull que fa la volta al cap, surten amb “morros” a totes les fotos i presumeixen de ser de barriada però encara no surten al diccionari de la Real Academia Española malgrat la seva presència constant a la televisió i el ressò mediàtic.

Em podia sentir com un gran descobridor a l’estil Cristòfor Colom o Marco Polo quan he comprovat on anaven a parar les xonis després de la joventut, passada la barrera dels 25 anys. Però no ha estat una experiència religiosa en versió Enrique Iglesias ni m’he sentit com Newton en caure-li una poma al cap o Arquimedes entrant a la banyera i notant que pujava el nivell de l’aigua. I no ho ha estat senzillament perquè, preocupant-me per les xonis, no m’havia adonat que la meva classe, la mitjana, on estem els assalariats de tota la vida, és una espècie en autèntic perill d’extinció.