Suposo que no soc l’única que desitja el retorn a la normalitat. Imagino que bona part del món està en la mateixa situació i per tant, cada vegada que s’anuncia que la situació epidemiològica millora i que es poden retirar restriccions, sigui a Andorra o a l’estranger, hi ha una mini-Meritxell que salta d’alegria. Perquè sí, vull poder sortir al carrer sense haver de pensar a agafar la mascareta, vull poder tornar a comprar tranquil·la sense haver de patir si la persona que fa cua darrere meu fa un esternut, vull poder saltar i ballar en un concert sense haver de pensar si entre jo i el meu veí hi ha el reglamentari metre i mig de distància i sobretot, vull poder tornar a fer una calçotada –o costellada o les dues coses, que ja se sap– amb la família sense por de contagiar els més vulnerables. Per tant, el pas endavant que hem fet aquesta setmana ha estat un petit descans, però tampoc amagarem que ens queda cert neguit. Sí, l’altra mini-Meritxell que porto a dins i que no és tan optimista. Perquè després de dos anys de pandèmia, quantes vegades hem dit això de “ja tornem, quasi, a la normalitat”? I després què? Variant nova, contagis disparats, correm-hi tots i au, si ens descuidem ens hem de tornar a tancar tots a casa! No vull ser pessimista, però desitjaria que dos anys de convivència amb el bitxo aquest ens hagin servit per aprendre alguna cosa –millors ja sabem que no ho serem, és impossible– com ara que està molt bé dir adeu a les restriccions, però que no ens abandoni del tot el seny. O el sentit comú, perquè aquesta desescalada sigui la definitiva i no l’enèsima.
