Léon Jaybert

Remenant llibres, em cau a les mans La République d’Andorre, ses moeurs, ses lois et ses coutumes escrit per Léon Jaybert el 1865. Ell mateix ens diu que és advocat a la Cort Imperial de París i membre de la Société Philotechnique.  Visita una Andorra de 5.500 habitants que segons ell és força illetrada i completament agrícola. Els andorrans seuen en bancs de fusta, dormen en llits que no han vist mai uns llençols de tela i tenen la ignorància més absoluta de la utilitat del tovalló en els àpats. Tot i així, pensa que l’hospitalitat a l’estranger que està de pas és lloable. No se li fan preguntes, es queda el temps que vol i no accepten cap remuneració en contrapartida. No se li demana ni el nom!
La religió catòlica és l’única del país i a cada parròquia el vicari dirigeix una escola primària gratuïta i només per als nois. L’educació es limita a aprendre a llegir i escriure en català. Els joves que vulguin dedicar-se al sacerdoci podran anar a la Seu a seguir cursos de llatí i tres o quatre seguiran una instrucció gratuïta a l’escola de capellans de Tolosa. D’altres alumnes tindran el plaer de ser instruïts per privilegi especial del Govern francès i allotjats gratuïtament als col·legis de Foix, Tarbes i Tolosa. 
El que més m’ha sorprès d’aquest llibre és el que explica Jaybert sobre els casaments andorrans. Com la majoria es casen entre ells, sovint cal demanar una dispensa de la Cort de Roma en estar emparentats. Segons ell, alguns se’n van cap a la ciutat eterna per fer avançar els tràmits i quan tot està a punt una senyora romana es presenta a l’altar i rep la benedicció en nom de la núvia a qui representen (Se non è vero, è ben trovatto!) Però no ens enganyem, els costums morals són molt severs i... ai las, l’home que s’atreveixi a enganyar una jove. S’haurà de casar amb ella sigui quina en sigui la posició. 
Pel que fa a les festes patriarcals són molt senzilles. Els joves lloguen uns músics que primer aniran a l’església acompanyant els cants sacres. A la sortida, els cònsols els porten fins a la plaça pública i donen el senyal perquè comencin els balls, que es caracteritzen per ser greus i reservats. Tot plegat s’acaba a l’hora de les vespres. Els més grans presideixen els divertiments i són molt respectats a Andorra. 
Els andorrans són hàbils en fer negocis. Compren molt a França i van fins a la Bretanya i Normandia per comprar cavalls i mules que després passaran de contraban a Espanya. Pel que sembla, a Canillo s’ha establert la societat francesa Rocher i Cie  on explotarà la mina de ferro així com quitrà i resines.
Jaybert està orgullós de dir que Andorra sempre serà una sentinella avançada i fidel a França que ha estat la guardiana dels seus costums i drets que s’han conservat intactes des de fa més de dotze segles.