Van veure vostès fa uns dies aquella tan publicitada entrevista de Jordi Évole a Iván Redondo? Segurament vostès són més intel·ligents que servidora i van saber llegir entre línies i trobar-li algun interès a la qüestió, però personalment em va semblar un tostonarro suprem, molt més efectiu que la Dormidina o comptar ovelles. Si no eres un periodista enteradillo o un politòleg avesat, per a la resta dels mortals, sort del muntatge, perquè de la conversa en si només em va aixecar certa curiositat saber quant cobren tots dos pels articles a La Vanguardia. Quin paio més grisós i plumbi aquest Redondo! O no. És clar, ell anava allà a escolar un parell de missatges interessats i au. Que en realitat és la política que sovinteja avui dia: aquests assessors s’inventen –o copien, ja que hi som, no sempre hi ha un conseller amb ànims de revenja per molestar-se a fer una recerca i detectar-ho– un parell de frases buides però graciosetes, a ser possible amb aparença de punyents, que saben que la premsa reproduirem com a babaus –a penes es fa més que periodisme de declaracions– i que ja han mesurat que queden a mida per a les curtes caixes de text dels titulars. Després, apa!, que corri per les xarxes. Voilà, c’est tout.
Em pregunto si no radica en això, l’èxit que acaben obtenint personatges com la nostra Carine, que malgrat ocurrències més o menys desafortunades, una part de la ciutadania percep com a més diguem-ne sinceres, o com a mínim menys cuinades. Bé, vostès ja saben si perden el temps a llegir-me: només parlo per no estar callada.