Després de l’etapa de més de quaranta anys de l’anomenada “guerra freda”, en què el perill de devastació nuclear, assajat amb èxit a Hiroshima, era una amenaça present en l’escenari internacional, la caiguda del mur de Berlín el 1989 i els esdeveniments que la van succeir va donar pas a una època en què el fantasma d’una confrontació militar a gran escala s’allunyava de les percepcions reals, al mateix temps que entre les poblacions creixia el convenciment que les guerres del futur serien una mena de confrontacions cibernètiques poc o molt semblants a les dels incruents videojocs.
Res més lluny de la realitat. Des de la dissolució del Pacte de Varsòvia el 1990, el seu bloc militar oponent, l’Aliança Atlàntica, no solament ha continuat en peu, sinó que ha aplegat cada vegada més estats, fins als 32 actuals, que destinen un mínim del 2 per cent del seu PIB a defensa, una quantitat que globalment assoleix els 380.000 milions de dòlars aquest any 2024. Aquest és el cost real de la “pau armada” que l’organització internacional teòricament garanteix per als països europeus més els Estats Units i el Canadà.
Però, fins quan es mantindrà vigent la suposada garantia de pau?
Aquests darrers dies ha sotraguejat Europa el seriós advertiment fet pel primer ministre polonès, Donald Tusk, que ha demanat als seus aliats atlàntics que no menystinguin l’amenaça de guerra cada vegada més real i que no regategin el suport militar a Ucraïna. I ho ha dit d’una manera terminant i quasi alarmant: “S’han acabat els temps de pau, vivim l’era de la preguerra”.
Les paraules de Tusk, que algun polític europeu ha qualificat de dramàtiques, però que ningú ha dit que fossin exagerades o incertes, tradueixen la percepció d’un mandatari d’un Estat perifèric de l’OTAN amb una frontera amb Rússia de 200 quilòmetres que va ser fixada a la fi de la Segona Guerra Mundial, en una zona disputada en el passat i que podria ser el següent objectiu de les apetències russes després de l’annexió de Crimea i la invasió d’Ucraïna.
Certament, la situació internacional és incerta i plena d’amenaces, amb els dos pols de conflicte actuals que ben fàcilment es poden complicar: el de la guerra de Rússia a Ucraïna, a mercè de la política despòtica de Putin i de l’orgull d’un imperi ferit, i el de la guerra d’Israel a Gaza, que pot originar un conflicte regional de grans dimensions: fets com l’atac gratuït d’Israel al consolat de l’Iran a Damasc semblen apuntar a una voluntat d’encendre el polvorí del Pròxim Orient i provocar una escalada de resultats imprevisibles.
Després de tres dècades de viure en la il·lusió que la humanitat podia haver enterrat l’amenaça, el perill d’una guerra global torna a apuntar en l’horitzó. Només el temps dirà si l’“era de la preguerra”, com al seu moment la “guerra freda”, serà una alerta permanent que durarà dècades o si desembocarà en una cosa pitjor.