Les àguiles andorranes

Segons la mitologia grega, el tità Prometeu va gosar robar el foc dels déus per portar-lo als homes. Tanta generositat no va agradar Zeus, el déu suprem de l’Olimp. Com a càstig, va enviar Prometeu al Caucas, on va ser encadenat. Poc després hi envià una àguila perquè se’n mengés el fetge, però gràcies a la seva immortalitat (o a la seva telomerasa, segons els científics), cada nit li tornava a créixer i l’endemà l’àguila li tornava a devorar. La broma va durar només 30.000 anys gràcies a Hèracles i les seves fletxes. Si no, encara hi seria.
L’àguila de Prometeu va passar a la història amb el nom d’Etó. A Andorra, tot i que de mitologia també en tenim un cabàs ple, les àguiles no formen part de la nostra història ni decoren la nostra bandera com passa a Alemanya, Egipte, Mèxic i Espanya –aquí, en temps dels Reis Catòlics i del general Franco. A Andorra les tenim solcant el blau infinit del nostre cel que, en paraules d’Apel·les Mestres, “és un camp/ ple de meravelles,/ l’ha llaurat el sol,/ la lluna és qui el sembra”.
A Andorra comparteixen el nostre cel 187 espècies d’ocells, però només tres són, com la de Prometeu: l’àguila marcenca, la calçada i la daurada. La primera planeja al solà d’Engordany, al coll de Jou i a la vall de Sorteny. La segona solca el cel del coll de Jou i del bony de les Neres. La tercera obre les seves imponents ales de més de dos metres a la serra d’Enclar, la vall d’Ordino, la vall de Sorteny i al collet de Montaup. No és gens fàcil veure-les, però tampoc és fàcil veure un Tamarro i continuem intentant caçar-lo...
L’àguila ha estat considerada des d’antuvi l’emblema suprem dels déus, governants i guerrers. És símbol de la majestuositat, valentia i inspiració espiritual. L’àguila de l’imperi romà era un símbol àmpliament utilitzat a l’antiga Roma Imperial i es va continuar utilitzant després de l’adopció del cristianisme pel Sacre Imperi Romà Germànic. A la iconografia medieval l’àguila s’associa amb l’ascensió de Crist, les ales de la pregària, el descens de la gràcia i la conquesta del mal.
L’escriptor i poeta espanyol Juan Eugenio Hartzenbusch (1806-1880), l’autor de Los amantes de Teruel, va escriure un petit conte infantil en el qual els protagonistes són una àguila, que descansava orgullosa al seu niu del cim d’una alta muntanya, i un cargol, que amb gran esforç i molt temps va arribar al cim on era l’àguila. En veure’l, l’àguila va sorprendre’s i li va demanar com havia arribat tan lluny, a la qual cosa va respondre el cargol: “A força d’arrossegar-me molt!”
I és que res és impossible quan hi ha esforç! Per això Beethoven deia: “Fes el necessari per aconseguir el teu desig més ardent, i acabaràs aconseguint-ho”. Però a vegades és més fàcil deixar-se seduir pel dolce far niente... Fem com les nostres àguiles: volem ben alt. Mirem el nostre país des de les alçades i veurem allò que des de baix no veiem o no sabem veure.
L’escriptora nord-americana Hellen Keller, sorda i cega de naixement, ho tenia clar: “Per què acontentar-nos de viure arrossegant-nos quan sentim l’anhel de volar?