Un parell de mesos enrere, Susanna Herrador va realitzar Via Lactea Art Project, en el marc de la iniciativa Una altra mirada és possible. L’exposició constava de fotografies que reivindicaven el fet que les dones donessin el pit als seus fills en la via pública.

Aparentment, un fet tan natural com aquest no hauria de suposar cap problema. Doncs sí. I més del que caldria imaginar.

Fa dues setmanes i mitja, es va convocar una manifestació a l’Argentina per condemnar l’atropellament sofert per una mare dies enrere: dos policies l’havien fet fora d’una plaça per alletar el seu fill en públic.

Aquesta manifestació, sota el lema Els meus drets són els meus pits i no volen la teva opinió, va consistir en 500 dones donant el pit als seus fills en una plaça.

I aquesta mateixa setmana ens assabentàvem que a Sant Petersburg una resident sol·licitava que retiressin una rèplica del David, la cèlebre escultura de Miquel Àngel, per considerar-la “indecorosa i inadequada per als nens i els transeünts de la ciutat”. I va acusar l’escultura de ser “un gegant que espatlla la visió històrica de la ciutat i paralitza les ànimes dels nens”.

Aquests dos intents de censura repudiables van atraure el consegüent rebuig a les xarxes socials, que es van encendre immediatament i van transformar les notícies en virals.

És evident que la tecnologia ens està canviant. I amb ella, la manera en què ens relacionem. Vivim connectats. Vivim parlant.

Abans, el silenci tenia un altre valor. Tenia valor. Ara, tenim la imperiosa necessitat de parlar, dir i cridar qualsevol cosa que se’ns passi per la ment, inclús assumint el risc que els altres confirmin la nostra estupidesa. Tant se val.

I, com a conseqüència d’això, tanta “informació” està saturant la nostra capacitat de processament i gradualment ens estem centrant més en la forma que en el contingut.

El contingut ha passat a un segon pla. Vivim en l’era dels eufemismes. I són aquests eufemismes els que estan diluint la nostra perspectiva, i per tant, la nostra capacitat d’anàlisi dels fets tal com són.

La nostra hipersensibilitat ha augmentat exponencialment i ja no ens importa el que ens diuen sinó com ens ho diuen.

La comunicació se n’està ressentint i la nostra interacció és cada vegada més supèrflua, així com superflus són els lligams que ens uneixen amb les persones.

Estem submergits en una explosió d’hipersensibilitat davant qualsevol cosa. Però seguim sent restrictius. La societat moderna ens proveeix de la dosi diària de violència, mort i sang en la seva justa mesura. Això no ens afecta. Allò que és comú s’ha transformat en normal.

¿Però per què no hi ha lloc per als mugrons femenins? ¿Tant hem perdut la perspectiva del que realment és important, que no podem admirar i respectar una mare mentre alimenta el seu fill?

Els mugrons no maten, alimenten. Però sembla que només són importants a l’hora de vendre publicitat.

¿Què ens està passant? ¿Quan hem passat d’escandalitzar-nos per la violència a fer-ho per l’amor i la bellesa del cos humà? Deu ser que és millor ensenyar refugiats morint a les costes...

¿On ens està portant aquesta hipersensibilitat? Em fa por buscar la resposta.

La modernitat és bona, però estaria bé adonar-nos que abans de l’arribada d’internet, amb les seves etiquetes, piulades i trending topics, la gent vivia igual.

Ens humanitzaria una mica, o millor dit, tornaríem a ser aquells que sempre vam ser, si poguéssim estar més en contacte amb la nostra naturalesa (humana) que amb el context que hem sabut crear, aquesta “matrix” que moltes vegades ens confon i canvia els nostres valors.

¿Sona a utopia? No ho sé... Suposo que els artistes estem més a prop de la nostra imaginació perquè és la font que ens nodreix per crear.

Si és una utopia, els demano disculpes. És només que prefereixo les ales a les sabates.