Els sepulcres emblanquinats del país estan escandalitzats per –sens dubte– l’abús de l’espai públic que certs dies, i a certes hores, fa un petit restaurador andorrà de moda.
Donada la monoinsistència de l'opinió publicada tradicional i la digital sobre el cas de la creperia de l’avinguda Meritxell, hom podria concloure que aquest cas constitueix una excepció a un ordenat i respectuós ús privatiu dels espais públics.
Dissortadament, no és aquest el cas. L’apropiació –en alguns casos, usurpació– de l’ús comú dels béns de domini públic per fer-ne un ús privatiu és, actualment, una vertadera plaga que progressa sense aturador al nostre país.
Quotidianament, a banderes desplegades, certs particulars ocupen, amb la inhibició d’autoritats i la santa resignació de la resta dels ciutadans, els llocs de pas de vianants i automobilistes que haurien de ser d’ús comú, degradant la comoditat dels desplaçaments, la convivència pacífica i la seguretat.
Voravies i calçades ocupades durant mesos –algunes, anys– per grues, bastides, contenidors i elements d’obra, unes vegades impedint el pas i altres dificultant-lo greument, obligant la  resta d'usuaris a fer maniobres pròpies d’una gimcana de nivell expert. 
Ocupacions, suposadament autoritzades, que incompleixen les normes viàries de senyalització; passos de vianants eliminats sense alternativa ni mesures complementàries. A Andorra la Vella, les obres de remodelació d’un centre comercial han suposat la “desaparició” durant més de dos anys de gairebé 100 metres de voravia, l’ocupació d’un carril del carrer l’Aigüeta, dos o tres passos de vianants volatilitzats. Els urbans absents, com si tinguessin prohibit atansar-se a la zona; les autoritats fent-se fotos a llocs llunyans més gratificants políticament; tot un exemple tercermundista de desordre, d’incompliment de normes de seguretat en el treball, de seguretat viària, de violació dels drets de les persones amb mobilitat reduïda. Tot per 2,50 euros/ml/dia en el cas (probable/improbable?) que el zel dels funcionaris comunals s’hagi focalitzat en l’aspecte recaptatori, deixant de banda la resta d’obligacions de defensa del patrimoni públic i de la convivència en el gaudi dels espais comuns que té l’autoritat comunal.
Les vies de titularitat de Govern tampoc són un exemple d’ordre. L’ocupació temporal i repetida de la calçada a la carretera de l’Obac n’és un exemple; insuficient: cap senyal de perill per estrenyiment en cap dels dos sentits; mal senyalitzada, distàncies no conformes amb el codi de circulació. Resultat, cues quilomètriques, pèrdues de temps dels automobilistes; costos per als ciutadans, beneficis per a l’hoteler. La caserna de policia està a uns metres, però cap agent del servei de circulació ha estat capaç de denunciar i exigir la senyalització que indiquen les normes.
Podria estendre’m detallant altres casos, com els de les terrasses a les voravies que, suposadament, gaudeixen d’autorització comunal, però que augmenten sense cap control la superfície ocupada. El cas d’una de situada a la vora del riu, prop de la creperia tan criticada, és paradigmàtic: els vianants han de sortejar cadires, taules, cames i peus. 
Aquest és el panorama; l’espai públic està en vies de desaparició, subordinat als interessos d'uns negocis privats i reduint als ciutadans a mers (i maltractats) consumidors.
Independentment de la seva adscripció política, els manaires de torn obliden ràpidament les promeses electorals per continuar fent el de sempre: mansuetud i servilisme amb els poderosos, duresa i escrupolositat amb els petits i dèbils.