La toponímia del nom del nostre país ha estat objecte de nombrosos estudis, sovint vinculats a la recerca dels substrats més antics del territori pirinenc. Entre aquests treballs destaca especialment el de Xavier Planas, Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana, que aporta una lectura rellevant sobre l’origen del nom Andorra. Segons aquest estudi, el topònim podria estar vinculat a una antiga manera de designar indrets associats a punts d’aigua significatius, ja fossin fonts, surgències o cursos fluvials destacats. Tanmateix, el Principat d’Andorra no és pas l’únic indret del món que porta aquest nom. És gairebé inevitable pensar en Andorra, a l’Aragó, localitat de la província de Terol que comparteix denominació amb el nostre país. 

Aquesta homonímia, sovint considerada una simple coincidència, amaga un vincle simbòlic que, al meu entendre, mereix ser revisitat. Pel que fa a la historiografia oficial, l’any 1149 Albalate –i amb ell el nucli d’Andorra– fou arrabassat al domini musulmà per Ramon Berenguer IV, príncep d’Aragó. Més endavant, la vila rebé el títol de Molt Noble Vila de mans del rei Jaume I el Conqueridor, en reconeixement als serveis prestats pels seus habitants durant la conquesta de València.

Andorra assolí la independència administrativa d’Albalate el 20 de març de 1613, quan l’arquebisbe Pedro Manrique li concedí plena jurisdicció civil i criminal. Aquest privilegi fou confirmat pel rei Felip III el 21 de setembre del mateix any, moment en què s’atorgà també un terme municipal propi a la vila.

El vincle amb el nostre territori es fonamenta en la persistència d’una tradició llegendària que estableix una relació directa amb el Principat. Segons aquest relat popular, la devoció a sant Macari abat, patró de la vila aragonesa, tindria el seu origen a la vall d’Andorra –el nostre Principat–, on antigament era venerat com a advocat dels herniats i on se li atribuïen nombrosos miracles. La llegenda explica que pastors procedents d’Andorra hi arribaren en règim de transhumància portant una imatge del sant i que, gràcies a la seva intercessió, un infant es curà miraculosament. Com a conseqüència, el lloc adoptà el nom de Sant Macari d’Andorra.

Aquest relat hauria propiciat el canvi del nom original de Las Masadicas Royas pel de Sant Macari d’Andorra, que amb el pas del temps quedà reduït simplement a Andorra. Sense traspassar els límits del mite, aquesta història forma part de l’imaginari col·lectiu local. L’ermita del segle XVIII s’ha consolidat així no només com un espai de devoció, sinó també com un símbol identitari compartit.

Tot i aquests elements comuns, les relacions entre ambdues Andorres han estat puntuals, sense que s’hagi consolidat cap intercanvi institucional estable. Als anys 80 del segle XX, però, la coincidència nominal va reviure de manera curiosa a través de l’esport, quan l’Andorra militava a Segona Divisió B de la lliga espanyola de futbol i els enfrontaments eren presentats, amb certa ironia, com el "derbi andorrà".

La coincidència del nom continua present en la vida quotidiana del municipi aragonès. Cerques a internet, enviaments postals o compres en línia obliguen sovint els seus habitants a precisar reiteradament la referència territorial i el codi postal per evitar confusions administratives. A aquesta casuística s’hi afegeix una anècdota persistent: encara avui, visitants que introdueixen simplement Andorra al GPS acaben arribant, per error, a la localitat de Terol. En aquests casos, les oficines de turisme fan una tasca constant de reorientació, derivant les consultes cap als portals del Principat amb un notable esperit de col·laboració.

La història, però, sempre pot oferir sorpreses. Arran d’aquestes consultes, he tingut coneixement de l’existència d’una altra Andorra a Colòmbia: l'Hacienda Andorra, situada a la província de Cundinamarca, dins el municipi de Jerusalén. Aquesta finca va ser propietat de Rafael Reyes Prieto, president de Colòmbia entre 1904 i 1909, durant el període conegut com el Quinquenio Reyes. La hisenda fou un centre agrícola rellevant i, malgrat el seu estat parcial d’abandonament, avui és objecte de projectes de recerca ecològica i agrícola vinculats a l’adaptació al canvi climàtic.

Se’n desconeix l’origen toponímic i, fins avui, no n’he pogut localitzar cap explicació documentada. He fet consultes a diversos departaments i institucions de la localitat colombiana, i restem a l’expectativa per si es pot descobrir alguna relació amb un possible avantpassat andorrà —sigui del Pirineu, del Terol o fruit d’una creació ex novo. En tot cas, resulta paradoxal aquest nexe nominal en un moment en què el Principat rep un nombre creixent de ciutadans procedents de Colòmbia, especialment en els darrers anys.

I, per què no plantejar que hagi arribat el moment d’un nou agermanament? El país ja compta amb diversos vincles establerts al llarg del temps amb ciutats i viles d’orígens diversos, fruit de casuístiques molt diferents i de nexes històrics, culturals, humans o institucionals. En aquest context, unir llocs que comparteixen el mateix nom podria esdevenir un element a considerar, no tant com una proposta solemne, sinó com una manera natural i contemporània d’enfortir relacions i generar complicitats. Això permetria imaginar una mena de Commonwealth de les Andorres: no com una estructura de domini ni d’expansió, sinó com una xarxa oberta i contemporània, orientada a posar en valor la convivència, el respecte i la diversitat. Un pensament per anar més enllà dels territoris i dels mapes i que, qui sap, algun dia podria fins i tot projectar el nom d’Andorra cap a una estrella, una lluna o un satèl·lit encara per batejar.