Les associacions d’ajuda mútua (III): la Societat de Socors Mutus de Sant Roc i Sant Sebastià

A la segona meitat del segle XIX existia a Sant Julià de Lòria una societat anomenada L’Armonia i Unió, dedicada a l’organització de rifes de loteria, successora de l’antiga consòrcia del Carnestoltes. L’any 1889 aquesta associació va deixar d’existir per deixar lloc, un any més tard, a una nova entitat: La Societat de Socors Mutus de Sant Roc i Sant Sebastià, una mútua destinada a proporcionar suport econòmic als seus socis en cas de malaltia. Els motius d’aquest canvi no són del tot coneguts. En la memòria popular es fa referència a un vot de poble en el qual es demanava la intercessió d’un dels sants titulars per deslliurar el país d’una epidèmia de còlera. No obstant això, hi ha altres factors que, indubtablement, hi van incidir, el primer d’ells el fet que poc abans els coprínceps havien decretat la total prohibició del joc en territori andorrà, per la qual cosa l’objectiu de l’anterior societat quedava fora de la legalitat; per altra banda cal tenir present que a aquesta època, hi havia una forta influència de l’evolució  social i econòmica de la veïna Catalunya, en part degut a l’emigració d’andorrans al país veí, en part per ser Sant Julià de Lòria la parròquia més meridional, i trobem que aquesta nova associació està en la línia de les institucions de caràcter mutualista que a l’època estan proliferant a Catalunya, Caixes d’Estalvis, Mont de Pietat, mútues de comerç i mútues col·lectives d’atencions sanitàries. Aquesta opció s’avé plenament amb el context econòmic del moment a Sant Julià de Lòria, on per sobre l’economia pagesa tradicional s’està superposant la nova indústria tabaquera a la vegada que a la vila cap de parròquia l’activitat comercial està agafant cada cop més importància; en conseqüència la parròquia està entrant en una economia d’intercanvi en la qual una part de la població ja no depèn únicament de la producció agrícola, sinó d’uns salaris o d’uns guanys en diners en efectiu que poden perillar en cas de baixa laboral. 

Per entrar a formar part d’aquesta mútua calia ser veí de la parròquia, tenir menys de quaranta anys (excepte els socis fundadors) i estar en bon estat de salut. Al principi els socis només podien ser de sexe masculí, i a partir de l’any 1961 es va obrir a les dones. En el moment d’accedir-hi calia pagar una entrada de 10 pessetes. El sistema funcionava a base d’accions, de les quals cada membre en podia tenir les que volgués, per cada acció es pagava un ral mensual. En cas de malaltia el soci rebia per cada dia que no podia treballar el doble de la seva cotització mensual. 

Si en un moment donat els fons de les aportacions que es tenien en caixa no arribaven a cobrir les necessitats estava previst fer aportacions extraordinàries. Si, al contrari, per manca de malalts hi havia una acumulació excel·lent, la junta podia decretar uns suspensió de pagaments durant dos anys. 

La gestió estava a càrrec d’una junta directiva. Un cop a l’any hi havia una junta general amb la reunió de tots els socis. La junta directiva es renovava cada dos anys i estava formada per un president, un consultor, que era el rector de la parròquia, un tresorer, un secretari, un manador i dos zeladors o infermers. A efectes pràctics aquests dos darrers són els que més ens interessen. Eren els que s’ocupaven de portar un control dels germans malalts,  en portaven un registre per escrit, gestionaven els certificats mèdics que la família estava obligada a presentar i designaven els germans o socis que havien d’actuar com a vetlladors i acompanyaven el sacerdot si aquest havia de viaticar el malalt. Els vetlladors eren qui tenien cura directa del malalt, una tasca que consistia principalment a vetllar-lo i ocupar-se’n durant la nit perquè la família pogués descansar.

En el moment de la creació de la Germandat els associats eren setanta-cinc, tant de la vila de  Sant Julià com dels pobles i masies que integren la parròquia. Durant la primera meitat del segle XX el nombre de socis va anar decreixent a causa de dos motius, per una part l’edat avançada dels socis fundadors i per altra la forta emigració de l’època, no obstant això, a partir del 1940 el nombre va començar a incrementar i el 1966 ja n’eren cent cinquanta-quatre. Al darrer quart del segle XX la creació d’una estructura sanitària que permetia l’hospitalització dels malalts i la fundació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, deixaven sense funcions la Germandat, però aquesta no ha deixat d’existir,  tot mantenint el seu paper integrador i socialitzador entre la població de la parròquia. Si us interessa el tema podeu trobar més informació al llibre Consòrcies i Germandats de Sant Julià de Lòria, de David Mas Canalís i Sergi Mas Balaguer, publicat per la Germandat de Sant Sebastià l’any 1987.