Aquest mes de juny, el legislador europeu ha acabat d’ultimar la seva proposta de Regulació europea sobre bateries, una nova normativa que ha de permetre regular l’ús de bateries, i especialment les de liti. Sembla que  l’objectiu ha estat reconèixer l’ús creixent d’aquest tipus de bateries no només dins de dispositius mòbils, sinó també en vehicles de  motor. En aquest sentit, presta molta atenció sobre el fet que les bateries tinguin una traçabilitat mitjançant l’adjunció d’un passaport i d’un registre digital amb codi QR imprès sobre la bateria i també sobre el seu reciclatge. En efecte, tothom pot preveure que la quantitat de bateries de liti que caldrà reciclar cada any creixerà exponencialment a mesura que es va desenvolupant una economia més sostenible.
A primera vista, la nova regulació europea no hauria de provocar tanta afectació com es diria a partir de les reaccions a les xarxes. Grups d’usuaris i consumidors ja l’estan saludant com a part de la solució als problemes dels dispositius electrònics convertits en rebuig (l’anomenat e-waste pels americans). La redacció actual de l’article 11 de la norma no canvia gaire d’aquella de l’anterior Directiva 2006/66/EC. Però sí que existeix un gran canvi: anteriorment, les bateries fora d’ús es consideraven justament tan sols un material de rebuig. En la redacció actual, però, es consideren a més un component que cal poder substituir i canviar per una de més nova. Així, la nova normativa no va només de les bateries, sinó també d’allargar la vida útil dels dispositius com a conjunt i evitar d’haver de canviar el mòbil sencer tan sols per culpa d’una bateria morta.
La nova regulació deixa una mica de temps perquè els fabricants facin les modificacions en el disseny dels productes que caldrà per complir amb la normativa. Podem pensar que el termini atorgat, que és de tres anys i mig des de la promulgació de la mesura, cosa que ens portarà fins a principis de l’any 2027, és un xic excessiu. Sens dubte, seria possible obligar els fabricants a accelerar una mica aquest procés? Tècnicament, seria possible. En realitat, però, les coses no són tan fàcils quan Europa és tan sols el primer dels grans actors mundials a legislar en aquest sentit.
Hem de tenir en compte que el mercat europeu és certament important a escala mundial, però tan sols és un mercat entre molts altres per un gran fabricant de ginys electrònics. Hem de ser conscients que Europa ja no és el melic del món, si més no en termes econòmics. Per aquest motiu, els fabricants de telèfons i de tauletes tindran sens dubte més pressa per adequar-se als requeriments americans, i possiblement també a aquells de l’Estat xinès o de l’Índia, per un simple motiu dels ingressos que aconsegueixen fer en cada mercat. Així, tot i que acabaran per dissenyar els seus productes per complir amb la normativa europea, tampoc ens podem esperar que sigui la seva primera prioritat. 
Malauradament, també hem de ser conscients que és probable que els fabricants acabin decidint adaptar tan sols alguns models als requeriments europeus. Pot ser que els criteris de pur benefici econòmic facin que alguns models els proporcionin beneficis, i es puguin seguir comercialitzant en altres regions del món sense les mateixes restriccions que a Europa. De la mateixa manera que els fabricants de cotxes, podem acabar en una situació en què els productes venuts a Europa permetin als fabricants posar-se les medalles de sostenibilitat i de conformitat amb els requeriments, mentre que aquells produïts pels altres mercats i venuts en grans quantitats siguin de qualitat inferior i tinguin un impacte mediambiental menys positiu.
Això no és un motiu perquè Europa cessi en la seva iniciativa, al contrari, cal que vagi fent i obligant els fabricants a avançar en el camí cap a una major sostenibilitat. Però hem de ser realistes i reconèixer que ells treballen en un mercat molt més gran, i mentre no hi hagi un acord de voluntats real a escala mundial els efectes de la normativa europea seran limitats a la força.