Recordaran alguns que al desembre feia, en aquest mateix espai i amb el mateix títol, una reflexió al tomb de les assegurances i com és necessari tenir-les i desitjar no haver-les de fer servir. Feia aquella columna després de dos mesos veient com entrava aigua a la meva habitació sense que, al meu parer, les assegurances concernides haguessin fet els esforços suficients per com a mínim aturar la fuita. No va ser fins a les portes de Nadal que es va aconseguir reparar la fuita.
Després de molts mesos, trucades i visites a l’asseguradora, i segurament algunes de to més elevat a causa de la desesperança i impotència de veure com casa teva és una ruïna després del pas de l’aigua, i per la manca d’empatia demostrada per part d’aquells amb qui has contractat el servei que suposadament t’ha de fer sentir segur i permetre’t estar tranquil, avui puc dir que es veu llum al final del túnel. El sinistre va començar a finals d’octubre i a finals de maig ja està gairebé tot arreglat. Només falta pintar parets i sostres.
En aquella ocasió us explicava que la meva mare sempre m’havia dit que totes les assegurances són les millors fins que les has de fer servir, i que tenia més raó que una santa. Ahir vaig anar a Correus a buscar una carta certificada que m’enviava justament la companyia asseguradora, i sabeu què? Em comunica la seva intenció de no renovar-me la pòlissa. La missiva té data d’11 de maig, i aquell dia tot just m’acabaven d’arreglar el terra. Encara faltava que passés per casa l’electricista i avui encara no sé quan vindrà el pintor. I portem set mesos. Mireu si en té de raó ma mare!