Les bones persones

Dimecres va morir l’Àlex Lliteras i molta gent ho va lamentar. Molta gent, companys de feina, amics, coneguts, públic, oients, lectors... moltíssima ens vam sentir tristos per aquesta mort inesperada. 

Twitter era ple de missatges de condol, de frases de record, de definicions de la seva personalitat i de la seva professionalitat. I Facebook i Instagram. Els mitjans se’n van fer ressò i fins i tot els comentaris del Diari d’Andorra, aquell dia tenien noms i cognoms i eren tots positius i plens de bons sentiments.  

Des de la Confederació Empresarial a la Fundació ONCA, persones de totes les ideologies, de tots els partits polítics, classe social, professió, homes, dones, empresaris, treballadors, joves, grans i mitjans, periodistes, esportistes, artistes i tots els -istes, van reaccionar amb respecte i admiració per la persona que havia marxat. Un sintagma es repetia en la majoria dels missatges: “una bona persona”. Tothom valorava la bondat de Lliteras, entre altres qualitats. 

Fa una mica més d’un mes, va morir –també massa jove– Marc Martínez, professor d’història a l’escola andorrana de batxillerat, i també apassionat del bàsquet i pare de joves jugadors (sempre buscava el suplement La Base del Diari quan sortien fotos dels seus fills). Segur que Lliteras i Martínez es coneixien del bàsquet, ara que hi penso. El professor, el tutor afectuós, el company sempre de bon humor, també va ser definit molts cops i per molta gent com “una bona persona”. 

Quina sort i quin plaer per a tota la gent que els ha envoltat haver gaudit de bones persones. D’ells i de tants altres que hi ha pel món i que, per sort, trobem cada dia. 
Cada dia s’hauria de donar un premi, un Oscar, un Nobel a les bones persones, a les que ens faciliten la vida, ens transmeten bon humor, aconsegueixen que, després d’una estona amb ells, treballant, parlant, ens sentim més contents, més bé que abans de trobar-los. S’hauria de donar un premi a aquells que es preocupen pels altres, els escolten, els animen i els elogien quan cal. A aquells que fan bé la seva feina, amb rigor i responsabilitat, que senten passió i que transmeten alegria, a aquells que pensen que realment només importen les persones. 

Quina sort i quin plaer coincidir al món amb bones persones i no amb egoistes, gent amb mala fe, “bordes” egòlatres i narcisistes, amb buròcrates mentals que creuen que per estar bé ells han de fer patir els altres, amb cervells i cors freds, amb apàtics i queixosos, amb gent gris.

En aquests temps estranys les bones persones potser encara es fan més visibles i ens sentim molt millor quan les trobem als centres mèdics, als consultoris, als despatxos, a les escoles, als taulells més diversos, a tot arreu... Potser encara valorem més les persones facilitadores de la vida, sense entrebancs ni històries, amb bon humor i afecte.

Quina sort i quin plaer.