Les caderneres de Meritxell
L’ofici de corrector de textos és una dedicació humil, anònima i sovint malvista pels corregits. Per a mi, però, i parafrasejant Salvat-Papasseit, és l’ofici que més m’agrada i l’exerceixo des de fa més de mig segle. Com tots els oficis, proporciona als seus practicants sucoses anècdotes, que en el cas dels correctors són les “perles” de l’idioma, barbaritats escrites sense voler que de tant en tant s’esmunyen en els manuscrits. Amb els anys n’he fet una llarga col·lecció i avui en reporto algunes, de les quals, com ha de ser, dic el pecat, però no el pecador.
L’original d’una notícia en una revista deia: “L’explosió va enrunar algunes roques que circumcidaven el viaducte” (era un viaducte per a jueus?, em vaig preguntar abans de canviar el verb circumcidar per circumdar). Un altre dia llegia: “La barra de níquel que separava el pont del vaixell dels camerinos li travessà l’abdomen” (era el vaixell de Mar i cel de Dagoll Dagom?). Deia una nota necrològica que el difunt “conreava la modèstia com una virtut cardenal” (no era, doncs, Richelieu), i en una columna d’opinió es parlava del “catalanisme romàntic del segle XIX”.
Hi ha manuscrits de novel·les –algunes de premiades– que són un bon planter de “perles”: “El capità va anar fins a l’entrada de la cova i s’esmicolà cap a dins”, deia un, mentre que un altre etzibava: “En arribar al poblat, una bandada de beduïns i altres simis els va sortir a rebre” (a fe que no m’ho invento!), i un tercer assegurava: “Mentrestant, en Quim esbotzava una idea” (si era en Monzó, vaig pensar, podria molt ben ser, però no ho era).
Els articles i llibres especialitzats no se n’escapen: “Una moneda amb l’esfinx de Juli Cèsar” (no cal dir que era una moneda romanoegípcia); “Jaume I va passar comtes amb els bisbes” (sens dubte eren els comtes reis); “L’Índia no ha signat el tractat de no-ploriferació d’armes nuclears” (i és que el tema fa plorar). La crítica d’art troba la paraula precisa: “El que busca, o, més ben dit, el que cerca l’artista és comunicar un estat d’ànim”. La filosofia de la ciència es creu en un galliner: “Què és la nostra tan escatainada ciència sinó una pretensió de coneixement que ens sostreu de la nostra ignorància real?”, mentre que l’Administració pública emula la Grècia antiga: “Abans de crear noves places fixes caldria cobrir les bacants” i l’esport fa jocs de paraules: “Per a la FIFA, el torneu no és prou interessant” (era un torneu per aconseguir un trofeig). I qui no sap que el primer deure d’un periodista és “contrarestar les notícies”, que “tenim les eleccions a les portes de la cantonada” i que hi ha enigmes “difícils d’escatar”? I en fi, sense comentaris: “Els alemanys tiren pel recte”.
I ja que escric aquest bitllet el Dia de Meritxell, permeti el lector que acabi fent honor a la nostra mare patrona: “La imatge de la Verge va ser trobada entre caderneres florides”.