Les caixes de Teresa Pàmies

Quan encara cueja, en forma de publicacions, l’any Maria Aurèlia Capmany (que ja vam explicar com s’havia relacionat amb Andorra a la dècada dels 70, amb la revista Posobra i a partir de la seva amistat amb Jordi Sasplugas, que la va convidar a fer xerrades sobre feminisme per al seu Centre Cultural) s’acaba d’anunciar un any dedicat a Teresa Pàmies.

Celebrarà el centenari de Pàmies, nascuda a Balaguer el 1919, i analitzarà el pes d’una figura clau per l’esquerra, el catalanisme, el feminisme i la literatura, no necessàriament en aquest ordre, perquè la seva literatura sovint ha estat menystinguda, fent passar per davant el seu component ideològic. L’obra de Pàmies té un gran valor documental, hi passa tota l’essència del segle XX: la República, la guerra civil, l’exili, el comunisme més dur, la clandestinitat, el retorn i la rebuda –no sempre càlida– de qui no havia viscut l’exili, i la democràcia. I també la lluita, el dilema, la tensió, entre la llibertat individual i el Partit en majúscules.

Pàmies, amant dels boleros, mare de quatre fills –entre ells, l’escriptor Sergi Pàmies– i d’una nena que va morir ben petita, em sembla una figura immensa, una persona que, gràcies a un pare llibertari, va tenir una vida més enllà de la que els cànons marcaven en aquella època. I n’ha deixat un testimoni sincer especialment interessant de revisitar en aquests moments d’eufòria feminista. Una autèntica dosi de sentit comú i de llibertat.

Quan érem capitans, Quan érem refugiats i Amor clandestí –el dirigent comunista Gregorio López Raimundo– són alguns dels llibres que la van fer popular. Va ser una dona de poble, obligada a una vida dura per les circumstàncies, que no sempre casava amb la rigidesa del partit, i que interpretava –i fugia– del dogma una mica com li semblava.

Però Pàmies també va ser periodista i traductora i d’entre els llibres que va traduir hi ha Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu. El va convertir en Andorra: cadena de evasión per a l’editorial Martínez Roca el 1974. Va ser un simple encàrrec editorial de l’empresa? Coneixia personalment Viadiu, el polític d’Esquerra Republicana exiliat i empresonat quan va tornar a Barcelona? Eren amics?

Havia estat mai a Andorra, Pàmies? En els seus llibres no consta cap d’aquells retrobaments amb familiars a Andorra com en el cas del planejat per Armand Obiols amb la seva dona i filla, que tant havia fet enfadar i patir Mercè Rodoreda i que no es va arribar a produir. Però potser consta en alguna carta de Pàmies que encara no ha vist la llum?

Què va pensar Teresa Pàmies mentre traduïa aquella història de xarxes d’evasió, espies i assalts de la Gestapo al Palanques? Per qui es devia decantar en els passatges que els personatges parlen de política? Quin devia ser el seu preferit? Deu existir algun dietari, carta o paper en algun d’aquells calaixos i capses que el seu fill Sergi diu que encara no han buidat del tot?