No sé si recorden el premi Planeta del 2005. Jo sí. Soc incapaç de dir qui l’ha guanyat aquest any, però és que aquell se’l va endur la mallorquina Maria de la Pau Janer. No em demanin el títol de la novel·la. De fet, si ho recordo no és per la novel·la, sinó per la performance de Juan Marsé, que formava part del jurat, a la roda de premsa. Òbviament no li havia agradat ni la guanyadora ni la finalista (Jaime Bayly), assegurava que no les havia votat, i va concloure dient que a la de Janer en concret se li notaven “la carpintería, las cañerías y las ínfulas literarias”. Ho deixo en castellà perquè soni com ha de sonar. Se li pot retreure l’escassa elegància, potser unes certes ganes de donar la nota. Però mirin: he sigut jurat d’algun premi, disculpin la vanitat, i aquesta és, amb comptades excepcions, la sensació que me n’he endut habitualment. Amb la diferència que no he tingut mai el valor de dir-ho quan tocava. És clar que tampoc soc Marsé, què més voldria. Si recordo avui aquest episodi és a compte de l’escriptor David Uclés, de qui juro que fins que va guanyar el Nadal amb La ciudad de las luces muertas, pobre Laforet, només sabia la tírria que li professa el meu amic Jan, i, és clar, de Pedro Sánchez i de l’ocurrència aquesta de legalitzar mig milió d’immigrants i marcar-se després un tuit en anglès, perquè aquest home portentós parla anglès, exhibint la seva gesta. Per contextualitzar: és com si d’un dia per l’altre el Govern regularitzés 900 immigrants. Ara digereix-los. Doncs rumiant-hi aquesta dies he vist la llum: el que molesta no és la boina ni el cordill que Uclés fa servir com a cinturó, ni que Sánchez vulgui apujar la pensió dels padrins, importar mig milió de votants i encabronar el personal a veure si així infla VOX i posa el PP entra l’espasa i la paret. No. El que molesta és exactament això: que a l’un i a l’altre se’ls veuen al quilòmetre “la carpintería, las cañerías y las ínfulas”.
