Avui us voldria parlar d’una curiosa tradició d’arrel i caràcter molt popular tal com és la capelleta portàtil de la Mare de Déu. Ningú sap ben bé quan es va originar aquest pietós costum. Els nostres avantpassats eren molt devots, fins al punt que les famílies més benestants solien tenir a la mateixa casa una capella privada. La resta de cases es valien de l’església del poble o de la capelleta portàtil.
Per tenir capella privada a casa s’havia de demanar (i pagar) dispensa al Bisbat i també a Roma. Una vegada obtinguda la llicència (era un tràmit llarg i feixuc) la capella era consagrada solemnement. Juntament amb la capella, anava el capellà a disposició de la família, rebia el nom de Beneficiat i estava disponible per a l’auxili espiritual de tots els membres de la casa. Donava el bateig als nous membres, els administrava la Primera Comunió, oficiava els casaments dels hereus i les pubilles, ungia els moribunds i confessava tota la família. També assistia tot el personal del casalici: minyones, masovers, pastors... Aquest sacerdot era pagat per la mateixa casa i en temps remots, quan encara no hi havia escoles, ensenyava de lletra als infants.
Aquestes capelles solien estar dins de la mateixa casa, com a Cal Pal de la Cortinada o a cal Rossell d’Ordino, però també es podia donar el cas que tinguessin una capella pròpia a dins de l’església parroquial, com era el cas de Casa d’Areny-Plandolit a Ordino o casa Joan Antoni de la Mosquera. Dins d’aquestes capelles també podien tenir el privilegi de poder-hi enterrar els seus difunts.
La capelleta portàtil és una senzilla caixa tancada amb dues portes –a mida d’armariet– on a dins hi ha una imatge divina protegida per un vidre o una malla. Sota de la imatge hi ha un petit orifici destinat a introduir-hi alguna moneda. A la seva part superior, una nansa permet de transportar-la; i just a sota d’aquesta, a la part posterior, una llista-calendari que informa del dia del mes que li toca a cada casa i els dies que se la poden quedar abans de portar-la al següent veí.
El cerimonial era el següent: el primer dia de mes, la capelleta sortia de la rectoria per anar a la casa més propera a aquesta, passava de mà en mà fins a la darrera casa del poble, que la retornava a la rectoria per tal de buidar i guardar les almoines que contenia. Aquests diners recaptats eren guardats per a quan les cases més pobres tenien una necessitat. Era com una espècie de caixa social solidària en la qual participava tothom i era destinada als més necessitats.
Quan la capelleta arribava a la casa de la mà del veí del costat sempre es repetia aquesta fórmula ritual: “Bon dia, vos porto la Mare de Déu”, el veí de la casa la recollia i amb solemnitat la col·locava amb la companyia de dues candeles al lloc presidencial de la casa, normalment enfront de la llar. El foc per als nostres ancestres era sagrat, la llar era aquí representada simbòlicament en l’aspecte més ampli de la paraula: escalfor, família, unió i aliment, tant material com espiritual.
Al vespre, amb la família reunida a la cuina, poc abans d’anar a dormir, resaven plegats pels difunts i pels parents que vivien fora, així com per demanar la salut d’algú del poble o de la casa que ho necessités. La darrera oració del dia sempre era una de record per les Ànimes del Purgatori i per les ànimes les quals ja ningú recordava. Passat el temps pactat, la portaven a la casa del veí. Per les cases passaven una o vàries capelletes, depenent de l’època i la parròquia es podien trobar diferents advocacions, com ara la Mare de Déu, la Sagrada Família, Sant Isidre o bé Sant Antoni Abat.
Aquestes capelletes complien amb una pietosa missió, reconfortar i donar suport durant tot l’any a la família i sobretot en els moments més durs, tenien la companyia i la força divina amb ells, a casa. Una bonica tradició que a Encamp, a dia d’avui, encara perdura!
