Si han assistit a milers de cursos, ponències, debats, discursos o formacions, ho deuen haver detectat. Molt rarament se cita una dona. Cap frase cèlebre, cap recerca, cap obra, cap descobriment fet per elles hi té cabuda. Les aportacions d’aquestes intel·lectuals, científiques, investigadores, artistes, escriptores han estat esborrades, eliminades de la història. Un fet que no deixa de tenir la seva transcendència per a les dones d’avui. La invisibilització de més de la meitat de la població continua sent una realitat i les escletxes que es van obrint encara són massa estretes. D’aquí la importància cabdal de tenir dones en llocs de decisió. Ahir, després de molt i molt temps, vaig sentir en un discurs com se citava les paraules d’una dona. No va deixar de sonar estrany al públic present. I curiosament el va pronunciar una altra dona. Paraules que impulsen un canvi, ara simbòlic, cap a la consideració d’éssers humans amb les mateixes capacitats que els homes. Que permeten avançar vers una societat que parla de persones i que fuig de discriminacions. En necessitem molts més, de discursos com aquest. Necessitem descobrir aquelles que han estat tants anys amagades, reconèixer-los les seves contribucions, encara que sigui tard. Però per a això, de ben segur, també en necessitem moltes més que accedeixin a càrrecs de responsabilitat, que tinguin (una mica més) poder de decisió, que puguin parlar (en la mesura del possible) amb veu pròpia. Endavant amb les cites, doncs! Que tremolin Churchill, Voltaire i companyia.
