Fa un parell de diumenges El Punt Avui publicà a doble pàgina unes fascinants declaracions-denúncia del millor i únic filòsof i a la vegada crític d’art contemporani català, Arnau Puig, exprofessor a la Universitat de Barcelona, president de l’Associació de Crítics de Catalunya i impulsor teòric del grup d’avantguarda Dau al Set, on es van enrolar artistes de la categoria de Brossa, Tàoies, Cuixart, Tharrats i Cirlot.

Arnau Puig, que frega els 100 anys –100!– pretén fer perdurable el seu llegat històric i intel·lectual. És a dir, una enorme quantitat de paperassa especialitzada en l’art contemporani, juntament amb una col·lecció de modestes obres d’art dels seus companys i també amics de Dau al Set, perquè no voldria que al seu llegat, recollit i preservat durant tants lustres, li passés el mateix que al de poeta-pintor Ràfols Casamada, que acabà exposat en una parada dels Encants. Com si estiguéssim parlant de trastos vells. Conscient de l’aportació a la vida artística i cultural catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX, ho havia ofert a entitats com l’MNAC, el Macba i l’Arxiu Nacional. De cap n’ha rebut resposta, així que actualment ho està gestionant amb una empresa privada que possiblement –i afortunadament– se’n farà càrrec. Senzillament, els pares de la pàtria l’han deixat penjat.

Déu del cel! Però com és possible que aquests nostres veïns siguin tan soques!?

Pobre de mi, estic astorat, espantat, acollonit i desorientat, i encara més quan a les acaballes de l’article rebla el greuge amb aquesta propina: “També hi ha coses que em fan sentir vergonya, com el pavelló català de la Biennal de Venècia. És això l’art català actual? El vandalisme?”

Aturo aquí la transcripció, abans de caure en la temptació de fer unes inevitables comparacions amb el que passa per aquí.

Voldria recordar als que tenen la memòria fluixa que aquest venerable savi que és Arnau Puig és un antic conegut i estret col·laborador nostre. Reculem un quart de segle, anem-nos-en a Encamp, quan la parròquia era capdavantera en la modernització del país, amb un Comú progressista i la frenètica activitat artística i cultural que desplegava Josep Enric Dallerès. Va ser ell qui va convèncer Montserrat Porta perquè dirigís l’escola d’art de la parròquia i aixequés un programa d’exposicions de molta volada.

Aquella escola es va organitzar en seccions, una de les quals, la de gravat, se n’independitzà i arribà a tenir alumnes fins i tot de l’estranger. Crec que no caic en exageracions puerils si dic que va ser una de les escoles de gravat més importants d’Europa, gràcies a l’enyorat Manuel Viusà, que la dirigí, i que venia expressament des de París per impartir fabuloses lliçons sobre la història del gravat i els molts mètodes de gravar que existeixen.

Porta, de la seva banda, compartia amb el seu marit, el recentment traspassat John Morrison, la passió per l’art i la pintura. Però és que a més estava dotada d’un extraordinari do de gents i tenia una corrua d’amistats molt properes dintre del món artístic i intel·lectual català. Entre elles, Arnau Puig. I és així com el va portar a Encamp, on el vam tenir com a conferenciant durant uns quants anys. Fou aleshores quan el vaig conèixer i tractar. I quin honor conversar amb el teòric de Dau al Set.

Posteriorment, quan Montserrat Porta ja havia deixat l’escola d’art, ella i el mateix Puig van organitzar a Barcelona, al selecte pati Llimona, una exposició amb obra dels membres de l’Associatiu de Creatius d’Andorra: Rafael Contreras, Joan Cabal i Roger Mas. La inauguració anà acompanyada de dues conferències a càrrec de Paco Rodríguez i, de nou, Arnau Puig. Després, la Montserrat ens convidà a sopar en un encantador bistrot del barri gòtic. Tinc també en molta estima la presentació del catàleg d’una exposició meva que el crític de Dau al Set va tenir la generosa benvolença de dedicar-me. Fàtuament, si ho volen, m’omple d’orgull.

Per acabar, un prec: Benvolgut Paco, sisplau, torna a la palestra de la política artística. Et necessitem!