Les contradiccions dels animalistes

Des de fa uns anys estem veient com canvia el significat de la paraula animalista. Fa uns anys jo mateixa hauria dit que era animalista, ara ja no sé com definir-me.

Fins fa uns anys una persona animalista era aquella que es preocupava de forma coherent pel benestar dels animals; jo mateixa soc una gran amant dels animals i sobretot dels gossos. En aquests últims anys he vist com la paraula animalista ha anat degenerant, per persones que sense més coneixement del món caní que el fet de ser, o ni això, propietaris o propietàries d’un gos, fins a un terme que avui dia crec que simplement significa estar en contra de tot. No veig cap coherència en els seus discursos ni en els seus objectius, sinó més aviat hi veig contradic­cions. Vegem doncs, una de les que menys comprenc, i és que, segons un animalista, el gos no ha de treballar ni ser educat ni fer cap esport, sinó que ha de ser lliure per fer el que vulgui. No ho comprenc, doncs. El gos lliure a qui ningú diu res no és aquell que ha estat abandonat? I no està tota la societat lluitant contra l’abandó? És una gran contradicció en un discurs molt ambigu, perquè per viure en societat tots necessitem normes i regles i el gos, com el nostre millor amic, també ha de conèixer-les i entendre-les. No és aquesta la base d’una bona amistat i relació?

Encara així no crec que això sigui el pitjor, al llarg dels anys he vist i après moltes metodologies de treball, molts sistemes i moltes formes d’educar i/o entrenar els nostres amics canins. Haig de dir que, respecte a totes les metodologies, moltes s’assemblen molt i solament canvien alguns tecnicismes. Però deixant això a part, ja que donaria per a un altre article, tots ells coincideixen en alguna cosa, el gos ha de pensar, ha d’aprendre coses, perquè és el millor remei contra l’estrès i la millor medicina per a la felicitat i el benestar del gos.

Al cap dels anys i de treballar també amb els meus gossos he arribat a una conclusió molt simple, cada gos té una forma d’aprendre, un sistema que li va millor, i una forma d’entendre els conceptes, i mai és el cent per cent d’un sistema o un altre sinó un conjunt de recursos que s’apliquen de forma o en un moment diferent per a cadascun d’ells. Però tots tenen alguna cosa en comú, aconseguir que es desenvolupi la ment del nostre amic caní de la millor manera possible fent que aprengui de forma feliç i, per descomptat, combatre l’avorriment i l’ansietat que l’animal pot arribar a sentir si se sent inútil ajagut tot el dia al sofà sense major meta que la de menjar-se un plat de pinso al dia o, el dia que l’amo està inspirat, rebre com a molt una trista felicitació o que li tiri una pilota.

La incongruència està en el fet que teòricament l’anomenat animalista vol tractar el gos com un humà i la meva pregunta és: no entra en depressió l’humà quan perd els seus objectius en la vida? Una de les causes de la depressió no és creure que no li fas falta a ningú? I llavors, si tant volem els nostres gossos, per què desitgem aquests sentiments per a ells? Potser no ens sentim realitzats després d’un treball ben fet?

Gràcies a aquestes preguntes fa temps vaig comprendre per què, encara que amb metodologies o sistemes diferents, hi havia tantes persones amb amor pel treball amb els gossos o pels esports canins, perquè no solament se senten orgullosos dels assoliments aconseguits sinó que pots veure en el gos aquesta mateixa satisfacció d’un treball ben fet, ja que encara que de vegades suposi esforç la satisfacció és major.

Així que no sé com em denominaré a partir d’ara, però el que sí que sé és que sempre els donaré als meus gossos un objectiu en la vida per ser feliços.