Les contradiccions dels que prenen decisions

Feu el que dic i mai el que faig.
La COP27 va necessitar 24 hores suplementàries per trobar un consens amb les conclusions. Oficialment, el 18 de novembre els participants s’havien de fer la foto final. Però res, fins dissabte ben entrada la nit no es va assolir l’acord. Europa va perdre. Però es va fer un petit pas. Com sempre, des de la COP25 el 2015 amb els acords de París, s’havien de decidir grans coses perquè el planeta està molt malalt i la transicisió ecològica trontolla. Enguany ni la Xina ni Rússia hi han estat presents. Aquesta vegada els països en vies de desenvolupament i els més vulnerables, aquells que pateixen amb violència els efectes del canvi climàtic. Aquells que veuran el seu territori encongit per la pujada del nivell de mar en un futur proper. Aquells que patiran la desaparició de la biodiversitat d’una part dels seus estats. Aquells que utilitzarem i que enganyarem per anar a enterrar d’aquí a 15 anys i lluny dels nostres països i sense vergonya, les bateries amb components tòxics i impossible de reciclar dels nostres cotxes elèctrics que tan ecològicament els governants ens volen fer adoptar. 
Tots aquests països reclamen que els estats que durant dècades han sigut els més pol·luents, és a dir, Occident, la Xina i Rússia els paguin la necessària transició ecològica que han de fer per sobreviure als estralls provocats per la nostra pol·lució als seus territoris.
Els debats de la COP27 han estat una lliçó de discursos amb bones paraules, amb molta solidaritat amb el verb però amb molt poc compromís ferm de finançament. Els europeus han fet molta pressió perquè volen complir la fita d’una descarbonització el 2030, afí que la temperatura del planeta no augmenti més de 1,5C. I ja hem assolit els +1,1C. Europa va amenaçar d’aixecar-se de la taula si no es prenien compromisos ferms per la descarbonització i l’abandó de les energies fòssils. En va. Al final, però, les conclusions de la COP27 salven els països en vies de desenvolupament i els més vulnerables, ja que aconsegueixen tenir el fons de finançament que tant necessiten per iniciar la transició ecològica.
Però el bany de realitat imposat pels interessos dels uns i dels altres ha descafeïnat, un altre cop, aquesta conferència de Nacions Unides sobre el clima. Així, mentre el secretari general de l’ONU amenaçava el darrer 7 de novembre a l’inici de la conferència que un fracàs d’aquesta si no es prenien mesures dràstiques, seria “un suïcidi col·lectiu del planeta”, ningú predicava amb l’exemple. Ni ell mateix.
Els dirigents i els delegats que han anat a aquesta conferència a Sharm al-Sheick, a Egipte, ho han fet en avió. Tots els grans països hi han anat amb els seus jets privats, amb grans delegacions. Alhora, moltes delegacions, com la nostra, han fet anades i vingudes augmentant així la petjada carboni de cadascú. El president nord-americà es va endur fins i tot el cotxe oficial dins l’Air Force One. Tot un detall…
I així, mentre parlaven a la tribuna amb vehemència de la necessitat d’estalviar, de racionalitzar, de ser eficients, d’oblidar les energies fòssils, tots ells i elles consumien amb els seus viatges en avió litres i litres de querosè, alimentant l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle. 
En ple segle XXI i a l’hora on les reunions per videoconferència s’han normalitzat, aquest desplegament per combatre el canvi climàtic sembla d’una altra època. Senzillament kafkià. I és que el més inversemblant de tot aquest muntatge ha estat escoltar una delegada francesa explicar que mentre a casa nostra estem passant fred i es viuen moments difícils amb les mesures d’estalvi energètic que s’han imposat a la població, ja sigui per obligació legal o per necessitat econòmica, als espais de la conferència de Sharm al-Sheick l’aire condicionat estava a tot drap, obligant a totes i a tots els presents a abrigar-se per no tenir fred!!! El periodista de la ràdio pública francesa, igual que servidora, va quedar astorat amb aquesta confessió: “la COP27 a Sharm al-Sheick amb anoracs per cuidar del planeta”. Les energies fòssils segueixen comptant amb Aràbia Saudita i el petroli o Qatar amb el gas.
I els despropòsits i les contradiccions segueixen aquest mes de novembre, ja que ahir es va inaugurar el mundial de futbol al Qatar! 
En un país on tot és artificial i on han saltat pels aires tots els procediments d’eficiència energètica, de mediambient, de transició ecològica i de drets humans per construir els camps de futbol i totes les infraestructures adients per acollir les 32 seleccions i el reguitzell d’acompanyants i de seguidors. I el que hauria de ser una festa social, esportiva i federativa mundial, com són normalment aquests Mundials de futbol, s’ha convertit per una decisió de fa 10 anys en una catàstrofe ecològica i dels drets humans. Tot i amb això amb una mica de seny espero que no s’anunciï cap Copa del Món d’esquí dins dels centres comercials dels Emirats, on hi ha les pistes artificials!
Que difícil és predicar amb l’exemple.