La primera escena de Canto jo i la muntanya balla adaptada al teatre per Joan Arqué i Guillem Albà transcorria en un escenari de la biblioteca de Catalunya, on té la seu la Perla 29, només ocupat per bancs i taules de fusta. Els actors sortien i es dedicaven a llençar-hi terra. Terra marró fosc, que feia olor quan la mullaven amb aigua, que feia pols quan la llençaven. Res més, ni una paraula, només terra. Aquella escena inicial resumia perfectament l’essència del llibre. No podia ser més senzilla, però era perfecta perquè ho transmetia tot: l’espectador entrava, sentia, olorava, veia tot l’univers creat per Irene Solà en la novel·la.
Canto jo i la muntanya balla no va ser un èxit només al teatre, es va traduir a moltes llengües, va rebre premis, va ser un èxit de vendes. Solà hi feia un joc de punts de vista i narradors, hi feia parlar totes les veus de la muntanya i de la natura, els vius i els morts, les persones, els animals i les plantes, hi barrejava històries reals i llegendes, tragèdies grans i vivències petites, i desconcertava i sorprenia el lector. 
Després d’això no era fàcil treure una altra novel·la i repetir èxit. Publicada al maig per Anagrama al marge de Sant Jordi (això només ho poden fer els Rolling Stones de les lletres), Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres torna a ser una explosió. Solà hi narra la història de diverses generacions de dones d’un mas aïllat a la muntanya, que viuen després del pacte d’una d’elles amb el dimoni. Apareix de nou la natura amb tot el seu esclat de salvatgisme, brutalitat i brutícia, però ara la veu és diferent.
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres transcorre en un sol dia, el dia que les dones mortes esperen la mort de la darrera d’elles, per al gran banquet de rebuda, i mentre van recordant les seves vides salvatges, doloroses, brutes i fastigoses. Aquesta novel·la és una experiència immersiva en un univers terrible, tràgic, que acaba sent grotesc i, a vegades, humorístic, una explosió del llenguatge, que fa ganes de fer-se una bona dutxa al final de la lectura. 
Solà comparteix temps de publicació amb Eva Baltasar, d’actualitat perquè la traducció de la seva Boulder (Club Editor) ha arribat a la final del premi Booker. Solà i Baltasar també comparteixen ofici de poeta, d’aquí el seu estil, segurament. Et vaig donar ulls... plena de maternitats i de parts animals, de personatges femenins diferents, connecta amb les novel·les de Baltasar, sobretot amb la darrera, Mamut. La brutalitat de l’estil i de les històries que gesten Baltasar i Solà converteixen la Víctor Català dels Drames rurals i La infanticida en una novel·lista delicada que escriu escenes sublims per llegir a l’hora del te.